On va l’independentisme?

Només el reconeixement del greu error de percepció de la força de l’Estat, el mal càlcul de les forces pròpies, la trampa de l’acceleració permanent, la penalització de la discrepància i el rebuig d’un cert paternalisme polític permetran una anàlisi útil

Dos anys després del trauma col·lectiu i, com si hagués passat una vida sencera, la política catalana intenta sortir de la trituradora i obrir una nova etapa quan es faci pública la sentència del Procés d’aquí unes setmanes, previsiblement la primera quinzena d’octubre. El terratrèmol ha sacsejat tot l’arc parlamentari i condiciona la formació de govern a Espanya, on Pedro Sánchez pretén que l’únic soci que pot portar-lo al govern abjuri de la seva política catalana i firmi les capitulacions abans que es conegui la sentència. Mal presagi.

Si a Espanya la lectura sobre els errors de l’Estat brilla per la seva absència, tant en els partits majoritaris com en l’anomenada premsa d’estat i molts dels seus intel·lectuals, a Catalunya ha passat prou temps i les conseqüències han sigut prou dures, des de l’octubre del 2017, perquè s’hagi produït un debat que aporta, a qui tingui el coratge d’escoltar el que potser no li agradarà, una lectura lúcida, crua, sobre els èxits i els fracassos del Procés. Només el reconeixement del greu error de percepció de la força de l’Estat, el mal càlcul de les forces pròpies, la trampa de l’acceleració permanent, la penalització de la discrepància i el rebuig d’un cert paternalisme polític permetran una anàlisi útil. Només una lectura sense autocomplaences permetrà superar el regat curt en què la política està instal·lada i posar les bases per a una proposta de futur viable dirigida a la majoria de la societat que vol construir un país millor i sense fractures.

També forma part del diagnòstic que el Procés ha comportat una transformació del mapa polític, i seria un error que els detractors del sobiranisme el continuessin menystenint. Amb la primera línia política a la presó o a l’exili, comencen a preparar-se nous lideratges en un panorama que ha experimentat una veritable metamorfosi electoral. Una part molt substancial de la societat catalana ha votat reiteradament i de manera sostinguda consolidant majories sobiranistes al Parlament, en eleccions locals, europees i generals en les pitjors circumstàncies. Ni suflé ni febrada, un senzill repàs de les idees força dels discursos dels successius presidents de la Generalitat a Madrid explica l’última dècada de les relacions amb l’Estat, que passen de l’acceleració de la decepció autonòmica a la frustració del federalisme fins a l’anunci de la via del referèndum unilateral i l’amenaça d’una nova etapa de desobediència pacífica en resposta a la sentència d’un procés judicial contaminat.

Des del 27 d’octubre els partits sobiranistes han fet la seva pròpia catarsi interna mentre feien crides a una unitat -estèrils per la manca d’un diagnòstic compartit- que els permeti proposar un projecte a llarg termini. Avui ja no parlen d’unitat sinó de “consens estratègic”, malgrat que les estratègies no estan ara mateix consensuades i les discrepàncies s’airegen obertament i amb lleugeresa a Twitter.

El proper escull serà la reacció a la sentència i Jordi Cuixart, que va reprendre la iniciativa amb el seu “Ho tornarem a fer”, admet que el més desmotivador per als presos polítics seria la desmobilització social. Cuixart reconeix obertament que els processos llargs tenen moments d’acceleració i de frenada i reconstrucció, i lidera una entitat que amb el seu discurs inclusiu ha arribat als 170.000 socis.

De fet, la iniciativa civil està avui en mans d’Òmnium Cultural, l’ANC i el nou Tsunami Democràtic, que comparteixen l’estratègia pacífica. Jordi Cuixart deia clarament aquesta setmana a l’ARA, des de Lledoners, que “caure en la trampa de la violència” acabaria amb el projecte i que la inclusivitat passa pels comuns i pel PSC.

La reacció de la principal institució del país està en mans del president de la Generalitat, Quim Torra, que ha anunciat que oferirà “una resposta de país que es reflectirà en les institucions” però que no ha concretat res, més enllà d’afirmar que ell personalment no acceptarà la sentència.

Al president li agrada reiterar que “la primera institució republicana és la voluntat popular” però és precisament en la manera com s’expressa la voluntat popular que hi ha la gran discrepància entre els partits. El món de JxCat considera que una convocatòria electoral no garanteix uns millors resultats, mentre que ERC és partidària de convocar eleccions i d’un govern de concentració. Per dimecres hi ha convocada una nova manifestació de l’Onze de Setembre i penso que el seu èxit o fracàs es pot desvincular de la mobilització que es pot produir en resposta a la sentència. I és aquí on rau la fortalesa del moviment de fons que viu la societat catalana. Una societat que mereix bon govern i construir el país que somia.

Més continguts de