La insostenible lleugeresa d''hi' (i 2)
La intuïció ens diu que "Si vas, ja m'explicaràs com ha anat" necessita un hi per poder ser gramatical. Cal dir "Si hi vas..." Tret, esclar, que estiguem parlant amb un restret.
En canvi, "Posa algun pronom, de tant en tant!" canvia de sentit si hi afegim un hi . Sense hi l'imperatiu només demana posar algun pronom,fent abstracció d'on. Amb hi demana posar-lo en un lloc concret que els que parlen saben quin és.
Els complements fan falta en la mesura que un verb no sigui autosuficient semànticament, però el mateix verb que en una frase necessita un complement en un altre context comunicatiu pot estar prou replegat sobre ell mateix per no exigir-lo.
Li passa a posar però també a anar . Si vull marxar del lloc on sóc sempre puc dir a qui m'acompanya "Va, anem!" i, si m'està empipant o diu ruqueries, "Vés, home, vés". Aquí anem equival a sortim , i vés a calla : dos verbs autosuficients.
La sintaxi sol simplificar i ens diu que cada verb regeix o exigeix uns complements. En el cas d' anar un locatiu i en el de posar un OD i un locatiu. Sovint obvia que cada accepció d'un verb (cada canvi de sentit) pot suposar un canvi de recció (un canvi en els complements que regeix).
El posa de la Laura s'acosta molt a fes servir , un canvi massa subtil i contextual perquè un diccionari el reculli com a accepció, però això no vol dir que escapi a la intuïció.
No esmussem la intuïció per fer-la tan roma com la teoria. Esmolem la teoria perquè pugui penetrar en la intuïció i explicar-la.
