ABANSD’ARA

Una institució que desapareix o es transforma?

De l’article d’Alfonso Álvarez Bolado (Valladolid, 1928 - Salamanca, 2013) a Qüestions de Vida Cristiana (XI-1971), revista on publicava sovint. Demà farà cinc anys de la mort d’aquest teòleg castellà identificat amb sectors renovadors del catolicisme català. Prestava una atenció especial a la dimensió social de l’Església catòlica, i als seus vincles nacionals.

[...]

Maurice Druon publicava a Le Monde, el 7 d’agost d’enguany, que “l’Església [...] mai no havia gaudit d’una situació més confortable, d’un respecte més general”; però el mateix autor constata que “de cop s’esquerda, es degrada, es dilueix, s’esfondra sobre ella mateixa... S’esquerda la volta dels dogmes. La casa del bon Déu s’obre a totes les tempestes”. És un espectacle simptomàtic, que ni l’home “fora de l’Església” no pot contemplar sense angoixa, perquè “quan l’Església viu una crisi de tanta amplitud, no és només ella que sofreix: és tota la vida nacional que se’n sent afectada; fins la personalitat mateixa d’un poble es pot alterar”. I no significa, això, la subversió mateixa de l’ésser i de la missió de l’Església, portar el poble a l’equívoc, portar-lo a l’anomia i a la perplexitat? Al contrari, “una Església per vocació ha de proporcionar certeses, no estendre dubtes”. Posar en qüestió, interrogar i desdir-se és competència de filòsofs i de científics. En fi, competència del pensar crític. [...] Druon acaba amb aquest paràgraf: “L’Església de França estima encara la seva pàtria? Convé preguntar-li-ho. Si Roma es troba massa impotent per a imposar al clergat més reserves en la seva intervenció política, ha arribat el moment de preguntar-se sobre l’oportunitat d’arribar a un nou gal·licanisme, en termes totalment diferents d’aquells que hauria pogut tenir no solament sota Lluís XIV, sinó molt després. Certament que França és la filla gran de l’Església, però una filla adulta des de fa temps. Quan Felip el Bell va entrar en conflicte amb la Santa Seu va ser perquè volia tenir una paraula per dir sobre el comportament de certs bisbes en relació a l’Estat. [...] El text de Druon, malgrat la perspectiva des de la qual està escrit, és un testimoniatge ben expressiu d’un gran canvi en la vida de l’Església. Però cal ponderar si aquest gran canvi implica la destrucció o la transformació. [...] Des del punt de vista d’una sociologia de la religió, la qüestió de la destrucció o de la transformació de l’Església és una pregunta amb una resposta que ens sembla ambigua. No solament perquè és possible que es conservi com a quelcom només formalment i arqueològicament idèntic a si mateix -com aquesta olor difosa de sublimitat- que Druon exigeix per a la societat francesa. Sinó perquè enmig del canvi històric, la tendència anòmica i la tendència neorestauracionista no permeten una prospectiva fàcil. I, d’altra banda, cap església local no pot vanagloriar-se de no trobar-se desarrelada. La promesa del Crist: “Jo estaré amb vosaltres fins a la fi dels segles”, no es pot entendre com a dita a cap església local.

Més continguts de