Una intervenció militar a l'Iran, la pitjor solució
L'Iran va adreçar ahir una doble amenaça a Occident: primer, exhibint el seu creixent múscul nuclear i, després, suggerint la interrupció immediata del subministrament de petroli a sis estats europeus, entre els quals Espanya. Europa ja ha acordat un embargament petrolier a l'Iran, i està en vigor la prohibició de firmar nous contractes amb un país que exporta a Espanya més d'un 14% del cru que consumeix. Però no és fins al juliol que se li deixaria de comprar cru. Les sancions responen al programa nuclear de Teheran.
És possible que el president Ahmadinejad vulgui demostrar que les sancions no frenen les aspiracions nuclears del règim. Però les mesures suposen escanyar un 60% dels ingressos de la república islàmica, l'economia local ja se'n ressent i estan fent créixer el ressentiment contra Occident. L'Iran té unes eleccions al març, i la popularitat d'Ahmadinejad pot caure en picat. No és casual que el règim utilitzi una ferotge retòrica nacionalista i agiti el fantasma militar i nuclear. Per l'estret d'Ormuz hi passa un 20% del petroli comercialitzat al món. El líder iranià sap que té una valuosa arma de pressió a les mans. Tancar-lo dispararia els preus del cru.
Sectors durs d'Israel miren d'arrossegar els EUA a una operació militar contra el pla atòmic iranià. La intervenció sembla improbable, però els EUA d'Obama estan en campanya electoral, el llenguatge tou no hi lliga i el vot jueu pesa. S'entén la inquietud pel programa nuclear iranià, però és hora de tenir el cap clar i fred. No tan sols perquè els EUA van mirar cap a una altra banda quan van desenvolupar el seu l'Índia o el Pakistan -per no parlar d'Israel-, sinó perquè una intervenció militar uniria els iranians al voltant d'un règim que ara pot trontollar, l'escalada d'odi aniria a pitjor i està per veure que atacar algunes instal·lacions acabés amb el programa nuclear. Ormuz no es pot tancar. Però calen més esforços diplomàtics. I, de passada, treballar per reduir la dependència energètica.
