Jardins plens de poesia
E ls jardins del Palais Royal de París tenen una subtil decoració que vincula aquell espai majestuós a la literatura. A través del mobiliari, que convida els passejants a aturar-se i descansar, homenatgen dos autors francesos: Colette i Jean Cocteau. Alguns dels bancs del passeig que porten a la font central del jardí tenen frases i versos seus impresos en el respatller. També hi ha cites d’altres autors, però ells hi tenen un paper rellevant perquè hi van viure molt a prop i freqüentaven habitualment aquells camins d’arbres que ara estan podats com figures geomètriques perfectes.
Més enllà dels bancs, hi ha unes altres cadires molt curioses. Són les cadires-poesia: una obra conjunta entre l’escultor canadenc Michael Goulet i el creador François Massaut, del col·lectiu Poesie is not dead. Es tracta d’un doble seient capiculat i enfrontat, de tal manera que dos hipotètics passejants que hi reposin el cul per descansar una estona quedarien pràcticament un davant de l’altre i no haurien de girar el cap per conversar. En els respatllers hi ha gravades les frases de diversos escriptors. Tot sigui dit, la selecció literària té en la majoria dels casos una connotació força tràgica. “L’enfer est tout entier dans ce mot: solitude ”. I a sota hi resa el nom de l’autor: Victor Hugo. O “On peut exiger de l’homme qu’il affronte la vérité ”, Ingeborg Bachmann.
A les cadires, amb braços i de color verd, hi crida l’atenció una petita placa solar al costat de cada seient. Al bell mig, en el punt d’unió, hi ha una superfície petita on hi reposa una petita escultura de bronze: un llibre, una poma, un ocell... L’objecte té un significat simbòlic. I just a sota hi ha una connexió per a un jack, l’endoll més clàssic i habitual dels auriculars. Això explica la presència d’aquelles plaques solars. Els raigs de l’astre més gran són la benzina perquè la literatura flueixi. Si el passejant hi connecta els auriculars –un giny que cada vegada més gent porta a la butxaca– pot escoltar relaxadament la lectura pausada de poemes de l’autor que s’indica en el respatller.
És un invent bonic, agradable, que no entorpeix l’experiència meditativa de qui prefereix estar-se en un parc en silenci, però que complementa i amoroseix la visita d’aquell qui ho vulgui provar. I és una manera digna i plena de sensibilitat d’homenatjar els autors d’una ciutat, d’acostar-los a la gent des de la naturalitat i de nodrir de literatura els passejants des de la curiositat i no des d’un interès previ o bastint-ho de pretensions intel·lectuals.
Connectar els auriculars a la cadira proporciona també una percepció diferent d’aquells jardins. La lectura a l’oïda d’aquells poemes et transforma l’espai que t’envolta i te’l fa gaudir d’una altra manera.
La idea, magnífica, podria imitar-se en altres pobles i ciutats, recorrent a autors autòctons. Ara que aprofitem qualsevol racó per quedar hipnotitzats amb els ulls enganxats a les pantalles, potser és el moment que ens rescatin a través de l’oïda.
