Publicitat
Publicitat

“Perquè em dona la gana”

La negativa de Rajoy a considerar que érem davant d’un problema polític és el que ens ha portat fins aquí

Ara fa uns deu anys, en el transcurs de la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut i preguntat per una cadena de televisió per què l’havia organitzat, Mariano Rajoy, llavors ja president del PP tot i que encara a l’oposició, va contestar amb un rotund “Perquè em dona la gana”. Aquesta és, segons sembla, l’única explicació que mereixia l’opinió pública davant d’un acte polític de tanta transcendència com el que el seu partit estava protagonitzant.

Des d’aleshores Rajoy no s’ha mogut d’aquell “Perquè em dona la gana”. Mai ha considerat que pel que fa a la integració de Catalunya a l’Estat hi havia alguna cosa de què parlar, alguna cosa sobre la qual pactar o negociar. Així pensava quan era president del PP a l’oposició i així ha continuat pensant des que va ser investit president del govern espanyol. Encara que no pot desconèixer que la LO 6/2006, del 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va estar pràcticament quatre anys en vigor sense que d’aquesta vigència en derivés cap pertorbació ni en l’exercici del dret a l’autonomia a Catalunya ni en les relacions entre Catalunya i l’Estat. Encara que tampoc pot desconèixer que immediatament després que es fes pública la STC 31/2010 va tenir lloc a Barcelona una immensa manifestació de protesta. Encara que tampoc pot desconèixer que des del 2012 s’ha celebrat cada any la Diada amb manifestacions espectaculars que reclamaven la celebració d’un referèndum. Encara que li consta que des del Govern i el Parlament s’han dirigit peticions de negociació amb el govern central i el Congrés de Diputats.

Catalunya no tornarà a exercir el dret d’autonomia tal com ho ha fet en aquests més de trenta-cinc anys

La negativa de Rajoy a considerar que érem davant d’un problema polític, i no d’un problema exclusivament juridicoconstitucional que ja estava resolt, és el que ens ha portat fins aquí. I si fins ara s’hi ha pogut respondre amb l’exercici de la coacció física d’una manera limitada i controlable, des d’ahir a la tarda ja no serà possible fer-ho d’aquesta manera.

El que ve ara és l’“ocupació de Catalunya” per l’Estat. En què consistirà aquesta ocupació ho anirem veient a mesura que el govern central vagi fent ús de les mesures que van ser aprovades ahir pel Senat. Però l’evidència empírica de què disposem indica que una ocupació sempre és problemàtica i sol acabar conduint a moments de resistència i d’exercici de la força per anul·lar-los, que solen prolongar-se en el temps i tenir un cost molt alt. Gairebé mai acaben amb la tornada a la normalitat, sinó que solen desembocar en una altra normalitat diferent d’aquella de la qual es va arrencar. Em temo que això és el que passarà. Catalunya no tornarà a exercir el dret d’autonomia tal com ho ha fet en aquests més de trenta-cinc anys i, com a conseqüència d’això, l’estat espanyol no serà l’estat de les autonomies d’aquests mateixos anys.

Quan a un problema que únicament pot tenir una resposta política, és a dir, una resposta negociada, es pretén donar-hi com a resposta “Perquè em dona la gana”, el resultat és la catàstrofe. És en el que acabem d’entrar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT