El temps de la legislatura s’ha esgotat

Un sistema parlamentari no pot operar sense que hi hagi un mínim d’activitat parlamentària, i ara no està sent així

Sembla clar, pel que llegim i sentim als mitjans de comunicació, que el president del govern espanyol, que és qui té la titularitat individual de dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions anticipades, no està disposat a fer-ho. Aquests últims dies els periodistes que cobreixen la informació estatal als mitjans més reconeguts del país ens van informant que Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro han abandonat tota esperança d’aconseguir la majoria suficient per aprovar els pressupostos generals de l’Estat d’aquest any i fins i tot del que ve, i que tenen decidit arribar fins al final de la legislatura prorrogant els actuals no en una, sinó en dues ocasions. Sembla tan profunda la convicció que no es poden aprovar aquests pressupostos com ferma la seva decisió de prorrogar els actuals per arribar fins al 2020.

Com que la moció de censura que podria posar fi als dies de Mariano Rajoy a la Moncloa és pràcticament impossible, la continuïtat de la legislatura amb el mateix president fins que transcorrin els quatre anys de durada que preveu la Constitució semblaria garantida.

I, tanmateix, la meva impressió és que no serà així. Un sistema parlamentari no pot operar sense que hi hagi un mínim d’activitat parlamentària, i no només no està sent així, sinó que no hi ha res que ens indiqui que hagi de ser d’una altra manera en els pròxims mesos. Des que es va posar fi a la legislatura 2011-2015, la primera de Mariano Rajoy com a president del govern, les Corts Generals han deixat d’exercir les tres “potestats” que la Constitució els atribueix: la potestat legislativa, la potestat pressupostària i la potestat de control governamental (art. 66.2 CE). Les Corts no legislen, no aproven lleis. Només han aprovat uns pressupostos generals, i d’una manera “poc honorable”, amb un pacte poc transparent amb el PNB, que s’ha qualificat de “ cuponazo”. I no té cap efectivitat el control de l’acció de govern, com ha posat de manifest la “reprovació” dels ministres Catalá i Montoro per una molt àmplia majoria absoluta al Congrés de Diputats: tots dos continuen als seus llocs com si res.

La continuïtat de la legislatura de Rajoy sembla garantida, però la meva impressió és que no serà així

El sistema parlamentari és un sistema representatiu no només perquè són els diputats integrants del Congrés els que aproven les normes jurídiques en representació dels ciutadans que els han elegit, sinó perquè a més ho fan escenificant-ho públicament. Els parlamentaris són actors que han de sortir a representar públicament l’obra per a la qual els ciutadans els han elegit. L’exercici escenificat de les funcions parlamentàries és al mateix temps un dret i una obligació per als diputats electes. El sistema parlamentari exigeix que els actors surtin a l’escenari i representin la funció. No pot operar sense que hi hagi una “representació pública”, sense que resulti visible l’exercici de les funcions parlamentàries. L’opció del no exercici de les tasques parlamentàries, que va ser possible en el passat del parlamentarisme espanyol, ja no és possible en el moment actual.

El primer any de la legislatura, entre que es va aconseguir aprovar uns pressupostos generals i el 155 de la Constitució, s’ha pogut donar l’aparença que hi havia un mínim de vida parlamentària, però aquesta aparença ha desaparegut completament al començament del 2018. Sembla fins i tot que el govern es nega al fet que hi hagi una aparença d’aparença i que no està disposat a enviar a les Corts, com és constitucionalment inexcusable, un projecte de llei de pressupostos per al seu debat parlamentari. Perquè la pròrroga dels pressupostos exigeix prèviament que no s’hagin aprovat els que ha enviat el govern per al debat i l’aprovació parlamentària.

Ni tan sols a això sembla que està disposat el govern. Si no té la garantia que els pressupostos seran aprovats, no sembla ni tan sols disposat a enviar el projecte a les Corts perquè es debatin.

Així no es pot seguir ni tan sols per poc temps. ¿Com es justificarà el fet de mantenir amb vida una legislatura quan les Corts Generals no estan en condicions de complir amb cap de les tasques que tenen constitucionalment encomanades? Una legislatura és legislatura perquè hi ha un Parlament que legisla i que aprova els pressupostos. Però si no fa ni una cosa ni l’altra, la legislatura deixa de ser-ho. Es converteix en un frau.

Aquest caràcter fraudulent de la legislatura està en l’aire. Ni el president del govern ni les Corts Generals disposen de crèdit per posar en marxa una operació fraudulenta d’aquesta naturalesa. El temps d’aquesta legislatura s’ha esgotat. El del president del govern també.

Més continguts de