Publicitat
Publicitat

La tercera gran estupidesa: el 155

En un vídeo penjat a YouTube l’origen del qual és el Boston Globe, Michael Bloomberg, l’exalcalde de Nova York, afirma que el Brexit és l’estupidesa més gran que ha pogut cometre un país, únicament superada per l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. Animo els lectors a veure’l, perquè en molt poques paraules argumenta molt bé la seva afirmació.

A Espanya estem competint per incorporar-nos al rànquing de l’estupidesa en la tercera posició. Si no es produeix un atac de seny simultani a Catalunya i a l’Estat, aquest cap de setmana ja podem estar lliscant pel pendent de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que serà, a la nostra manera, una estupidesa equivalent a la que han comès britànics i nord-americans.

Que en ple segle XXI es pensi que un problema de la complexitat que té la integració de Catalunya a l’Estat -que ha travessat la història d’Espanya des que es pot parlar pròpiament d’Espanya com a subjecte històric- es pot abordar des d’un instrument que es defineix com a “coacció federal”, és a dir, mitjançant l’ús de la força, és una estupidesa de tanta magnitud que hauria de conduir a considerar que la persona a qui se li ha acudit ha perdut la raó.

No hi ha cap dubte que l’article 155 és a la Constitució i que la “coacció federal” és “plenament constitucional”, com han dit emfàticament portaveus del PP i del PSOE aquests últims dies. Però del fet que sigui a la Constitució no es dedueix que no sigui una estupidesa fer-ne ús per donar resposta a un conflicte com el que representa la integració de Catalunya a l’Estat.

El que Catalunya li està plantejant a Espanya és un problema constituent. Si no s’entén això, no s’entén res. No estem davant d’un problema de desajust en l’exercici de determinades competències o d’un comportament irregular de determinats òrgans de la comunitat autònoma, que podria resoldre’s mitjançant el requeriment corresponent i, si no fos atès, mitjançant l’oportuna coacció correctora, sinó davant d’un problema global. El Parlament va pactar amb el Congrés de Diputats una forma d’integració de Catalunya a l’Estat i el resultat d’aquest pacte es va sotmetre a referèndum. Pacta sunt servanda. No hi ha comunitat política ni cultura jurídica que pugui sobreviure sense que es respecti aquest axioma.

El que es va fer amb el pacte entre el Parlament i el Congrés de Diputats ratificat en referèndum és l’expressió màxima de l’antijuridicitat, que és molt més que l’anticonstitucionalitat, perquè no coneix fronteres. Un pacte entre Parlaments ratificat en referèndum ha de ser respectat. No pot no ser-ho. En el cas que no ho hagi sigut, cal tornar a pactar. No es pot substituir un pacte per un ordeno y mando. Si l’opció de l’ ordeno y mando fos possible, mai es tancaria un pacte. El pacte és possible perquè no hi ha cap altra opció per resoldre el problema.

Això és exactament el que passa en la relació entre Catalunya i l’estat espanyol. Només mitjançant el pacte es pot aconseguir la integració de la primera en el segon. Aquest és el nucli essencial de la Constitució territorial del 1978. Pacte i referèndum per ratificar el pacte. D’aquesta manera es va resoldre la integració de Catalunya a l’estat espanyol.

Mentre s’ha respectat aquesta Constitució, tant el sistema polític espanyol com el sistema polític català han funcionat raonablement bé. En aquesta relació satisfactòria entre l’un i l’altre hi ha el secret de l’èxit de la Constitució de 1978. Per primera vegada en la història d’Espanya s’havia trobat una fórmula per a la integració de Catalunya a l’Estat respectuosa amb la identitat catalana.

Quan es va deixar de respectar el principi pacta sunt servanda -es va menysprear el pacte entre el Parlament i el Congrés de Diputats i la manifestació de voluntat dels ciutadans de Catalunya en referèndum-, el problema ha resultat impossible de gestionar.

Pensar que es pot gestionar amb la “coacció federal” és una estupidesa en el sentit en què utilitza el terme Bloomberg. Coacció i integració de Catalunya a l’Estat són termes radicalment antagònics. La coacció no pot formar part en cap cas de la resposta al problema.

En cap cas. Encara que la coacció s’intenti imposar a través d’un Tribunal Constitucional. No deixa de ser coacció i entra en contradicció amb la naturalesa constituent que té materialment la integració de Catalunya a l’Estat.

O ens oblidem de l’estupidesa del 155 o anirem directament a la catàstrofe.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT