Intel·ligència tàctica

La història de l’independentisme no s’acaba: hi haurà noves cites electorals en què els sacrificis d’ara poden ser rendibilitzats

El 21-D l’independentisme català va aconseguir una victòria estratègica. Va ser, també, un triomf remarcable contra tots els poders de l’establishment (el polític, el judicial, el mediàtic, el financer...), mobilitzats com mai per derrotar-lo, i una resposta de dignitat col·lectiva als afronts i les agressions acumulades des del 2010 i aguditzades durant la tardor del 2017. Però, sobretot, es va tractar d’una victòria estratègica en el sentit que, si els independentistes haguessin perdut aquella batalla, haurien perdut també la guerra; o, com a mínim, s’haurien vist obligats a lliurar-la en condicions quasi impossibles durant els pròxims deu o quinze anys. Sisplau, tanquin els ulls i imaginin-se una Generalitat presidida per Arrimadas, amb García Albiol a Interior, un/una membre de Societat Civil Catalana (n’hi ha tant en el grup de Cs com en el del PSC) a Cultura, Carrizosa a Ensenyament, etcètera.

Un cop superat aquell repte crucial, ara cal intel·ligència tàctica per gestionar els resultats i convertir-los en una majoria parlamentària estable i un govern sòlid. ¿Amb quin objectiu prioritari? A parer meu, per damunt de la restauració del president o dels consellers destituïts, el més urgent és posar fi a la vigència de l’article 155 i restablir l’autogovern. Per resumir-ho amb una imatge: acabar amb l’espectacle revoltant de les compareixences del senyor Enric Millo -dirigent d’un partit amb el 4,2% de suport electoral- darrere d’un faristol on es llegeix “Generalitat de Catalunya”, talment com si el petit virrei tingués alguna cosa a veure amb Macià, Companys i Tarradellas. Posar fi a la usurpació hauria de ser l’objectiu número u no només dels independentistes sinó de tots els catalans demòcrates. I l’eventualitat d’una repetició electoral allargaria aquesta usurpació com a mínim sis mesos més, a banda de constituir un abús de confiança -o una presa de pèl- envers els 2.079.340 electors que, fa menys de quatre setmanes, van dipositar la seva confiança en JxCat, ERC o la CUP.

Res -tampoc cap respectable interès personal- hauria d'impedir que la majoria sorgida el 21-D es fes efectiva i operant

Tothom és conscient que, a causa de les mesures repressives de l’Estat, la majoria sorgida de les urnes el 21-D té algunes dificultats d’implementació pràctica. Però res -tampoc cap respectable interès personal- no hauria d’impedir que aquella majoria es fes efectiva i operant. Menys encara quan sabem que als adversaris no els frenaran els escrúpols democràtics: ja hem sentit un portaveu del PP esperonant Ciutadans a aprofitar l’absència dels diputats independentistes presos o exiliats per mirar de conquerir una majoria fraudulenta i espúria. Té nassos sentir el ministre portaveu Méndez de Vigo denunciant les “ añagazas ” dels “ separatistas ” mentre el seu correligionari Martínez-Maillo suggereix la forma de filibusterisme parlamentari més escandalosa que ens puguem imaginar.

Sense cap temptació d’autoflagel·lar-se, els esdeveniments de la tardor passada van evidenciar que a l’independentisme li falta encara massa crítica per poder-se enfrontar a la màquina de l’estat espanyol -que no és el britànic, ni el canadenc, ni el belga, ni el suís...- amb possibilitats d’èxit. El 47,5 % és moltíssim, però resulta insuficient per superar un repte d’aquesta magnitud, tant de cara a Madrid com de cara a Europa i el món. La intel·ligència tàctica, doncs, recomana als partidaris de la República entrar en una fase d’acumulació de forces. Un període que no ha de suposar cap renúncia ideològica ni programàtica, cap abjuració, cap penediment, cap oblit del que ha passat; però sí una modulació de ritmes i velocitats, una gestió més astuta dels objectius. ¿De què serviria estavellar-se de nou, d’aquí uns mesos, contra el mur del Tribunal Constitucional, i posar-se a l’abast del puny de ferro de la Fiscalia General de l’Estat, i omplir més cel·les d’Estremera o de Soto del Real?

Al país -però sobretot a l’independentisme- li cal un govern que protegeixi l’escola catalana, que preservi la ràdio i la televisió públiques, que rescati els Mossos d’Esquadra, que recuperi i aprofundeixi les polítiques socials, etcètera. Això, al llarg del 2018, i el 2019 i el 2020, serà fer República molt més eficaçment que amb proclames exaltades i gestos teatrals. ¿Un govern tècnic, un govern vicari, un govern delegat...? Un govern que vulgui i sàpiga governar, format per persones competents i compromeses i, naturalment, instal·lat a Barcelona.

Formar un govern així i investir un president que l’encapçali no ha de suposar cap traïció, ni implica desconèixer o menysprear la legitimitat escapçada el 27 d’octubre passat. Més aviat constituiria, crec, un exercici tant de realisme com de patriotisme, sobretot per part del president Puigdemont i dels altres diputats electes que haguessin de renunciar als seus escons per fer-lo possible. Amb el benentès que ni la història de Catalunya ni la de l’independentisme no s’acaben aquest gener-febrer del 2018: coneixeran noves etapes, nous governs, noves cites electorals en què els sacrificis d’ara poden ser rendibilitzats... Coneixeran tot això sempre que la majoria independentista del 21-D es pugui fer efectiva, esclar. Sota la presidenta Arrimadas entraríem en una història provincial.

Més continguts de