Valls i el provincianisme

¿Les expulsions de gitanos que va ordenar a l'Hexàgon preparen Valls per gestionar la convivència?

Permetin-me començar fixant una posició personal: l’eventual candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona en els comicis del 2019 no em provoca cap emoció particular; ni rebuig, ni simpatia, ni neguit, ni esperança. Tanmateix, la hipòtesi –que un ex primer ministre de França aspiri a governar la capital de Catalunya– resulta prou innovadora per justificar tota mena d’anàlisis, també crítiques. Sobretot si, com afirmen fonts internes de Ciutadans, hi ha un 80% de possibilitats que 'monsieur' Valls sigui definitivament l’alcaldable del partit taronja.

En tot cas, a qui hauria de preocupar la confirmació d’aquest pronòstic és al PSC i al PP. Més ben dit: al PP ja no, perquè no hi té res a perdre. Val la pena recordar que el seu líder barceloní, Alberto Fernández Díaz, és regidor des del 1987 –fa trenta-un anys!–, només amb un parèntesi durant el quadrienni 1999-2003; que ha estat cap de llista als comicis del 2003, 2007, 2011 i 2015; i que la representació del seu partit era igual d’ínfima (tres regidors) quan ell es va estrenar al consistori i avui, tres dècades llargues després. En aquestes condicions, no és estranya la disponibilitat mostrada per Alberto Fernández a integrar-se en una llista unionista unitària encapçalada per Valls: seria la manera d’evitar un nou ridícul personal i, potser, d’estalviar-se la humiliant pèrdua de tota presència consistorial en benefici de Cs.

Si el PSC no concorre amb les seves sigles als comicis de l’any vinent a Barcelona estarà signant el propi certificat de defunció a la capital

La posició del PSC és diferent. No pas per raons ideològiques (em confesso incapaç de discernir en el discurs de Manuel Valls actituds més arrogants i estatalistes que les del senyor Salvador Illa, secretari d’organització dels socialistes catalans), sinó per un elemental instint de preservació de la marca. Si el PSC no concorre amb les seves sigles als comicis de l’any vinent a Barcelona –a Barcelona, que va ser durant 32 anys el baluard i l’aparador del partit– estarà signant el propi certificat de defunció a la capital, i això en benefici d’Ada Colau.

Sigui com sigui la definitiva candidatura de l’ex futur president de la República Francesa, sota una forma o una altra, ens asseguraria una precampanya i una campanya extremadament distretes i diferents. Considerant l’extensa i destacada carrera política de Manuel Valls a França (alcalde d’Évry del 2001 al 2012, diputat des del 2002, ministre de l’Interior del 2012 al 2014, primer ministre durant el bienni següent), els arxius de les radiotelevisions franceses subministrarien infinitat de testimonis audiovisuals sobre les moltes decisions polèmiques que va prendre al llarg dels seus mandats, i no seria gens difícil posar-les en relació amb els debats i els problemes de la política barcelonina. Per exemple: ¿podria Valls comprometre’s a aquella rebaixa d’impostos que la dreta sempre reclama, quan des de l’alcaldia d’Évry va augmentar un 47,5 % la pressió fiscal sobre les llars del municipi?

D’altra banda, les expulsions de gitanos que va ordenar a l’Hexàgon, el seu recel evident envers la immigració musulmana, ¿el preparen especialment bé per gestionar els actuals problemes de convivència a Barcelona? I el seu fervent patriotisme francès –fervor de convers, ja que va obtenir la naturalització el 1982–, ¿és gaire compatible amb l’apassionat espanyolisme dels líders de Ciutadans, que estan a punt de tornar-se a enfundar la samarreta de 'la roja' amb motiu del proper Mundial de futbol? No estic segur que la condició de culer li sigui suficient per superar les contradiccions... identitàries.

És curiós que els dos màxims paladins internacionals de l’antiindependentisme siguin dos grans fracassats polítics

De moment, però, la precandidatura de Manuel Valls ja ha provocat en determinats opinadors una remarcable reacció provinciana, una expectativa tan embadalida com inconsistent. Valls és –com ha escrit una ploma d’il·lustre cognom– “un autèntic guerrer, un polític com una casa de pagès”, algú capaç “d’oferir un projecte de ciutat encisador”. Un altre columnista, exponent màxim d’allò que podríem anomenar l’unionisme patètic, afirma que “un alcalde com Valls suposaria per a Barcelona sortir de l’endogàmia i el cofoisme dels nostres partits polítics, [...] ens hauria de portar objectivitat i municipalisme obert real [...], permetent-nos superar el comarcalisme i l’endogàmia”.

Vaja, que Barcelona ha estat fins ara un poble de mala mort regit per alcaldes de perfil pla que no parlaven cap idioma forà ni havien sortit mai de casa (individus com Pasqual Maragall o Xavier Trias, suposo). I l’única possibilitat de redempció de la dissortada capital és que baixi des de París un messies circumstancialment nascut a Horta, ens tregui les lleganyes dels ulls i les teranyines del cervell i ens insufli universalitat. ¿De veres calia aquest argumentari grotesc per justificar el suport a Valls, quan allò que entusiasma els panegiristes és la seva imatge d’'echao p’alante', de pinxo polític que podria derrotar els “separatistes” al Cap i Casal?

És curiós que els dos màxims paladins internacionals de l’antiindependentisme siguin dos grans fracassats polítics: Mario Vargas Llosa, derrotat en les presidencials peruanes del 1990 per... Alberto Fujimori!, i Manuel Valls, batut a les primàries socialistes franceses del 2017 per... Benoît Hamon! Hi ha desfetes especialment coents.

Més continguts de