12/03/2018

Alemanys i obediència a la llei

3 min
Alemanys i obediència a la llei

HistoriadorA mitjan 2012 ens trobàvem en l’etapa més dura de la crisi econòmica mundial. A Lisboa, a Atenes, a Madrid o a Barcelona, sorolloses manifestacions contra les retallades, contra l’austeritat -l’ austericidi, recorden?-, presentaven el dèficit zero i les altres mesures dictades per la troica europea (congelació o rebaixa de pensions, reducció salarial dels funcionaris, augment d’impostos...) com a brutals expressions de la dictadura econòmico-financera alemanya; i cartells i pancartes dibuixaven sovint la cancellera Merkel amb uniforme nazi, o transmutada en un Hitler femení. Fins i tot a les pàgines de la premsa seriosa eren freqüents les analogies entre el Tercer Reich i la República Federal d’Alemanya d’aleshores: si el primer havia volgut dominar Europa per mitjà de les Panzerdivisionen i els bombarders Stuka, ara el govern Merkel ho feia enviant cap al sud els sinistres homes de negre i utilitzant com a instrument de control el Banc Central Europeu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En aquest context, aquell 22 de juny vaig publicar al diari on aleshores escrivia cada divendres un article titulat “Germanofobia”. Hi denunciava la frivolitat de comparacions com les esmentades; hi recordava que la responsabilitat bàsica de la magnitud de la crisi espanyola corresponia a factors estrictament autòctons (la bombolla immobiliària, els aeroports sense avions, els trens AVE sense passatgers, la cultura de nou-rics, la ceguesa de Rodríguez Zapatero davant la recessió...); i concloïa que comparar Merkel i Hitler resultava indecent, fins i tot com a recurs retòric. Pocs dies més tard, i a través del diari, vaig rebre una carta d’un lector berlinès, el senyor Wolfgang Freund. M’agraïa calorosament la posició, i afegia: “Espero que no van a crucificarle a Vd. por haber escrito un artículo tan autocrítico”.

No, ningú no em va crucificar. Però potser el fet d’haver publicat allò fa prop de sis anys em dona ara una mica de força moral per comentar el que va succeir, avui fa exactament una setmana, en el dinar del Cercle de Directius de Parla Alemanya amb el president del Parlament, Roger Torrent.

D’entrada hi ha, tal com s’ha dit i repetit aquests dies, una qüestió d’educació, de cortesia i de respecte. Si tenim en compte que el president Torrent era l’hoste de la trobada, i que la cultura social alemanya es caracteritza per ser molt jeràrquica, molt considerada davant de qualsevol autoritat, resulta insòlit el to vulgar (“Si nos tocan las narices...”), agressiu quan no obertament insultant, de moltes de les intervencions -incloses les del president dels Directius, Albert Peters- adreçades a la segona autoritat de Catalunya, que de fet avui és la primera. Als distingits salons de l’Ecuestre va flotar, dimarts passat al migdia, una atmosfera de superioritat colonial, un aire com de plantadors del nord que esbronquen i amenacen les febles autoritats d’un país bananer.

Però, a parer meu i si es jutja per les cròniques periodístiques, la qüestió de fons va ser una altra. En boca del ja tristament cèlebre Karl Jacobi (a qui Alejo Vidal-Quadras acaba de qualificar de “ valeroso y extraordinario héroe alemán ”, a l’altura d’Oskar Schindler!!!) i d’altres comensals de l’àpat, el gran retret contra els independentistes és que “lo que ustedes están haciendo va contra la ley”; i -ha afegit Jacobi- “la civilización consiste en respetar la ley; no puedo entender ni respetar a los que no cumplen la ley”.

Tanmateix, formulada i aplaudida per un grup de ciutadans alemanys, aquesta tesi resulta francament delicada, relliscosa, gairebé inquietant. Perquè els pares i/o els avis de Herr Jacobi i dels altres directius devien viure a Alemanya sota el Tercer Reich. I, com que és estadísticament improbable que formessin part de la microscòpica minoria de resistents al nazisme, cal creure que van figurar dins d’aquella immensa majoria per a la qual, com que Hitler havia arribar a canceller per vies constitucionals, tot allò que va fer a partir del 30 de gener de 1933 era també legal i havia de ser acatat per respecte a la llei.

Aquesta impotència cultural del gros dels alemanys dels anys 1930 i 1940 per preguntar-se si, a banda de legals, les lleis nazis eren legítimes i justes va ser més important que la Gestapo o els camps de concentració de cara a assegurar l’obediència de desenes de milions d’homes i dones a aquell règim criminal fins al darrer dia. Si, entre les generacions avantpassades dels directius reunits a l’Ecuestre, hi hagués hagut una mica de l’esperit cívic de l’1 d’octubre català, d’aquella capacitat per qüestionar-se lleis i sentències potencialment injustes i per oposar-s’hi sense violència, Alemanya no hauria arribat al maig de 1945 en la ruïna física i l’abjecció moral.

Després de mig any de buit de poder, Berlín ja té nou ministre d’Exteriors, Heiko Maas. Potser trobarà aviat una estona per demanar al seu cònsol a Barcelona que alliçoni una mica els Directius de Parla Alemanya sobre les lliçons que poden donar o no.

stats