Del leninisme al lerrouxisme

Com és ben sabut, les grans tempestes remouen els fons marins i fan pujar fins a la superfície les restes d’antics naufragis. L’actual tempesta catalana no és una excepció, i també ha arrossegat fins a les platges de la visibilitat mediàtica les despulles polítiques més diverses. La magna manifestació barcelonina del diumenge 29 d’octubre per la unitat d’Espanya en va oferir alguns exemples espectaculars.

Així, vam tornar a veure el senyor Josep Piqué i Camps mitinguejant -encara que fos a través d’un vídeo enregistrat prèviament- en un acte polític. Josep Piqué, que va entrar en la política per la porta gran del ministeri d’Indústria i de la predilecció d’Aznar, i en va sortir al cap d’onze anys per la gatera d’una dimissió forçada pels sinistres Acebes i Zaplana davant la indiferència de Rajoy, ha decidit ara mobilitzar-se en favor d’aquell mateix Rajoy que el va deixar caure el 2007, i donar suport a l’aplicació del 155, i aplaudir l’empresonament del govern de la Generalitat... En descàrrec seu cal dir que, quan la teva vida laboral i professional depèn del BOE i de la llotja del Bernabéu, deu ser difícil no mostrar-te sol·lícit i complaent amb aquells que et donen (sumptuosament) menjar.

Of course, tothom és lliure d’exterioritzar les pròpies frustracions polítiques com li plagui, i el senyor Josep Borrell i Fontelles sembla haver triat des de fa anys com a boc emissari de les seves el dret a decidir dels catalans. Presumpte príncep hereu del felipisme, el més llest de la classe i el més envanit del planeta, quan l’abril del 1998 va guanyar les primàries per designar l’aspirant del PSOE a la Moncloa va sintetitzar la seva supèrbia intel·lectual dient als periodistes, amb un somriure de suficiència: “ ¿Se imaginan ustedes un debate de política general entre Aznar y yo? ” Però l’arrogància ofusca, el debat el va guanyar Aznar i, al cap de tretze mesos, Borrell es va veure obligat a dimitir, víctima de corrupteles alienes i de les ínfules pròpies. Un cop dissipat el somni de governar Espanya, tota la resta de càrrecs han estat per a ell pobres premis de consolació, i la croada antiindependentista d’aquests últims anys és un últim espasme de vanitat i una última ocasió de rebre banys de masses. Fins i tot Pepe Borrell, que es vantava de tenir “el estómago de titanio”, és humà...

Però la resurrecció política més insòlita de l’última mani de Societat Civil Catalana va ser la de Francesc Frutos i Gras, Paco Frutos per als coneguts i Pac Fruits per a alguns detestats correligionaris. De cara als lectors més joves potser cal recordar que, líder de la facció anomenada leninista del PSUC en esclatar la gran crisi d’aquesta sigla (1980-81), el seu pas efímer per la secretaria general (1981-82) no tan sols no va pacificar l’ambient sinó que va accelerar la implosió del que havia estat anomenat amb raó el partit de l’antifranquisme.

Havent-se traslladat a Madrid poc després, Frutos va representar al si del Partit Comunista d’Espanya i d’Esquerra Unida (IU) el sectarisme paleocomunista més ranci, va ignorar la caiguda del Mur de Berlín i l’esfondrament de l’URSS, ha defensat dèspotes criminals com el serbi Milosevic i el sirià Al-Assad (perquè, segons ell, eren d’esquerres) i va contribuir de manera destacada a l’enfonsament de les organitzacions que va encapçalar: com a cap de cartell a les eleccions espanyoles del 2000, va fer caure IU dels 21 diputats als 8; com a secretari general del PCE entre el 1998 i el 2009, va portar l’històric partit fins a la pràctica extinció.

¿I, ara, aquest col·leccionista de fracassos acut a Barcelona a donar-nos lliçons? De la mà del PP, Cs i companyia, ¿ve a acusar l’independentisme de racista i d’inventar-se la història (ell, que encara repeteix tots els mites de l’Octubre soviètic)? Més que Lenin, el referent actual de Paco Frutos deu ser Lerroux, però el pitjor Lerroux; no el que, a principis del Nou-cents, va organitzar eficaçment les classes populars barcelonines, sinó aquell altre que, el 1934-35, feia pinya amb els reaccionaris de la CEDA.

Tanmateix, el més lamentable no és que la crisi catalana mobilitzi tots aquests walking dead, tots aquests zombis polítics. El pitjor és que un líder jove i pretesament renovador com Pablo Iglesias propugni un pacte postelectoral dels comuns amb ERC i el PSC per “fer un govern que dugui a terme polítiques socials i defensi la sobirania”. ¿Polítiques socials amb els que van aprovar el 2011 la constitucionalització del dèficit zero? ¿Defensar la sobirania catalana amb el PSC de l’article 155, el de la selfie d’Iceta amb Millo i Arrimadas, el que planeja convertir Pepe Borrell en l’estrella de la seva campanya per al 21-D? ¿Tal vegada Iglesias Turrión ha oblidat Ernesto Laclau i ara també s’emmiralla en l’estil del caudillo Lerroux? Certament, l’excomunió d’Albano Dante Fachin hi fa pensar molt.