Delinqüència i mesures socials

No som al Londres de Dickens, on els pobres que passaven gana robaven un pa

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

És una cançó que acompanya des de fa mesos el debat al voltant dels problemes de seguretat a Barcelona; però divendres passat, dins la selecció de piulades de Twitter que publica cada dia aquest diari, en vaig trobar una síntesi particularment perfecta. Deia així: “BarcelonaCiutatSegura no serà mai segura si no s’apliquen mesures socials urgents. Si no, ja tindrem aquí l’estat policial i racista. Atenció al gol que ens estan a punt de colar”.

Anem a pams. Que a Barcelona, com a qualsevol altra conurbació globalitzada d’avui, existeixen seriosos problemes socials és una pura evidència: encariment descontrolat de l’habitatge, pobresa cronificada en determinades zones, elevades taxes d’atur o d’infraocupació sobretot entre els joves, centenars o milers de persones sense sostre, la mateixa quantitat o més que malviuen d’allò que troben pels contenidors de la brossa... Que les iniciatives públiques i privades per pal·liar o combatre aquests problemes no són suficients i que requeririen molts més recursos no seré pas jo qui ho discuteixi.

Que els cossos policials practiquin batudes a la xarxa de metro contra els grups de carteristes no té res a veure amb un estat policial

Ara, establir una relació causa-efecte entre aquests problemes i l’actual crisi de seguretat a la capital catalana em sembla d’un candor (autèntic o fals, no ho prejutjo) digne d’estudi. No som al Londres de Dickens, on els pobres que passaven gana robaven un pa. El repunt de la inseguretat a Barcelona no l’han provocat mares o pares de família entrant en supermercats d’alimentació per furtar-hi llet o galetes amb què alimentar els seus fills, ni ciutadans amenaçats de desnonament robant carteres per poder pagar el lloguer, sinó assalts violents perpetrats per persones gens ni mica famèliques amb el propòsit d’arrabassar objectes de valor.

Hom reclama “mesures socials urgents”. I bé, ¿quina “mesura social” hauria estat necessària a fi d’evitar que, dimecres passat, la jove Sara fos assassinada al Port Olímpic per un individu que li volia robar el mòbil? ¿Caldria haver-li regalat a l’assassí un mòbil de darrera generació, amb compromís de substitució cada dotze mesos per un altre encara més modern, i així hauria evitat la temptació del robatori amb navalla? ¿O potser era preferible atribuir-li una pensió de mil euros al mes, per a les seves despeses...?

L’ARA publicava, dilluns passat, un interessant reportatge sobre el robatori de rellotges de luxe que ha proliferat pels carrers de Barcelona i del qual són víctimes turistes amb alt poder adquisitiu. I jo pregunto: per tal de tallar aquest fenomen sense caure en “l’estat policial i racista” (això mai!), quina “mesura social” seria pertinent? ¿Hauríem de donar-los, als lladres interessats pels rellotges de gamma alta, les claus d’un parell de joieries de luxe del passeig de Gràcia (posem Rabat i Bulgari), de manera que poguessin entrar-hi a la nit i robar-hi de gust sense força ni violència?

Robatoris de rellotges de luxe per encàrrec: de Barcelona a l’estranger

La idea que tots els éssers humans, si veuen cobertes les seves necessitats bàsiques (sostre, vestit, menjar, educació...), si no han de delinquir per sobreviure, deixaran de fer-ho, té una llarga tradició en el camp de les esquerres més idealistes..., però no ha superat mai la prova de la realitat. Fou una doctrina fundacional de la Unió Soviètica (la delinqüència era fruit de les injustícies, les desigualtats i les repressions pròpies de la societat capitalista i burgesa; quan desaparegués aquesta societat, doncs, ja no hi hauria delictes ni caldrien presons...), doctrina que aviat es mostrà equivocada. Aleshores els règims comunistes no van poder fer altra cosa que reetiquetar els comportaments delictius de sempre com a “actituds contrarevolucionàries” o “conductes antisocials”, endurir les penes i ampliar les presons.

A la Catalunya del segon semestre de 2019, sostenir que l’increment del nombre i la violència dels delictes, de la sensació d’inseguretat són conseqüències de les desigualtats i les carències socials comporta ignorar una pila de coses: entre altres, que la maldat existeix (vegin el recent crim del Port Olímpic); que també existeix la delinqüència com a forma de vida, professionalitzada i organitzada en clans, bandes i màfies de tota mena; que, a l’Europa oberta i sense fronteres d’avui, aquesta delinqüència és sovint transnacional, està perfectament informada i tendeix a desplegar-se en aquells territoris on li consta que la policia dispensa un tracte més delicat (cosa que no critico) i el contingut i l’aplicació del Codi Penal són més benèvols (cosa que sí que critico).

En tot cas, que els cossos policials practiquin batudes a la xarxa de metro contra els grups de carteristes no té res a veure amb un estat policial (segurament els que escriuen això no n’han conegut mai cap, d’estat policial). I si resultés que, entre els detinguts, abundessin les persones d’un determinat origen geogràfic, això tampoc no constituiria cap pràctica racista. I si algú creu que els joves practicants del mètode de robatori anomenat 'matalleó' poden ser reciclats –per exemple– com a mossos de Mercabarna, que ho provi. Coincideixo amb el tuit citat a l’inici d’aquest article només en una cosa: cal no deixar-se colar segons quins gols.

Més continguts de