Diada Nacional sense nació?

Mai, des del 2006 fins avui, cap membre de Ciutadans no ha admès que Catalunya fos una nació

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

En temps de 'fake news', intoxicacions i mentides de repetició (l’acte d’España Ciudadana de dissabte passat en va oferir un abundant mostrari), em disculparan que comenci per escriure una obvietat: l’Onze de Setembre ha estat sempre una diada commemorativa o reivindicativa del catalanisme polític; d’aquells –partits, entitats i persones– que consideren Catalunya una nació, un subjecte polític.

És, doncs, amb tota la lògica del món que, l’Onze de Setembre del 1977, entre el més o menys mític milió de manifestants del passeig de Gràcia barceloní, no hi havia cap representació ni de la UCD de Suárez ni de l’Alianza Popular de Fraga. De fet, els aliancistes catalans van trigar molts anys a acceptar la festivitat i, encara, només en la seva dimensió institucional i protocol·lària, no pas política. Era ben normal: ¿com podien participar en la Diada Nacional del país els militants o quadres d’un partit (AP-PP) que considerava Catalunya una realitat “regional” (darrerament, i amb fòrceps, “autonòmica”)? Hauria estat una contradicció 'in terminis'.

Però de la displicència i el recel dels anys 80 es va transitar després a l'hostilitat i el rebuig. No cal recuperar els penjaments que va dedicar a l’Onze de Setembre –i a tot allò relatiu al nacionalisme català– un Alejo Vidal-Quadras. Resulta més expressiu recordar que, l’agost del 2004 (sense independentisme a la vista), l’aleshores líder del PPC, Josep Piqué (Piqué!), va qualificar els rituals de la Diada de “pallassada” i “patotxada”. Un decenni després, el gener del 2014, Alberto Fernández Díaz va protagonitzar al Born un acte destinat a “desmitificar” (llegeixi’s ridiculitzar i menysprear) la Guerra de Successió i, per tant, el seu desenllaç. Pocs mesos abans, l’Onze de Setembre del 2013, el seu partit havia organitzat una concentració a la plaça del Rei amb el propòsit d’afirmar l’“espanyolitat” de la resistència catalana del 1714.

¿Com podien participar en la Diada Nacional del país els militants o quadres d’un partit (AP-PP) que considerava Catalunya una realitat “regional”?

Pel que fa a Ciutadans, la història de la seva relació amb la Diada és més breu, però encara més nítida. Si el PPC, en el curs de les giragonses tàctiques que el van caracteritzar, s’havia reclamat en algun moment part del “catalanisme”, Cs es va situar des del primer dia fora d’aquest espai transversal i mal delimitat. Un dels principis fundacionals del partit taronja és que “els territoris no tenen drets, només en tenen les persones”; mai, des del 2006 fins avui, cap membre de Ciutadans no ha admès que Catalunya fos una nació: ni política, ni cultural, ni històrica, ni migpensionista; el 2011, l’encara modesta formació va difondre per la xarxa un joc online anomenat 'Vamos a contar Diadas', el groller propòsit del qual era fer burla i escarni de l’Onze de Setembre. En fi, fa temps que, envalentits pel creixement electoral, els de Rivera i Arrimadas proposen, ras i curt, abolir la festa de l’Onze de Setembre i substituir-la per Sant Jordi com una diada de la Catalunya 'bien entendida'. En perfecta coherència amb aquesta línia de pensament, les dones i els homes de Ciutadans no han participat mai, durant els seus dotze anys de vida política, en cap acte pluripartidista amb motiu de l’Onze de Setembre.

Tot això que acabo de resumir són fets objectius i dades verificables, que dibuixen posicions absolutament legítimes en una societat democràtica. Legítimes, però del tot incoherents amb la cantarella que els portaveus del PPC i de Cs van interpretar la setmana passada, a propòsit de la Diada “excloent” i “segrestada” per l’independentisme.

¿Com poden una sigla o una sensibilitat política considerar-se exclosos o expulsats d’una commemoració en la qual no han participat mai, o que fins i tot volen suprimir?

A veure: ¿com poden una sigla o una sensibilitat política considerar-se exclosos o expulsats d’una commemoració en la qual no han participat mai, o que fins i tot volen suprimir? Excepció feta del PSC –que sí que hi havia pres part, amb entusiasme o incomoditat variables–, la resta de l’unionisme, refractari a la condició nacional de Catalunya, ¿com gosa afirmar que el nacionalisme ara esdevingut sobiranista s’ha “apropiat” d’una data que sempre ha estat d’ell, per molt que tothom hi fos benvingut?

En el context de la 'langue de bois' espanyolista que floreix darrerament –la mateixa que reclama “la neutralitat de l’espai públic” per invisibilitzar les reivindicacions d’almenys el 47% dels catalans–, hem sentit que la Diada “hauria de ser de tots i representar totes les sensibilitats”. ¿I les commemoracions oficials del Doce de Octubre seran de tots i recolliran totes les sensibilitats? ¿La dels monàrquics i la dels republicans, la dels militars i la dels antimilitaristes, la dels que se senten espanyols i la dels que no se’n senten (que sumen milions i també paguen impostos)?


Són molt afortunats els països les festes nacionals dels quals tenen a favor seu un consens universal, però no són gaires: ni tan sols el Catorze de Juliol francès o el Quatre de Juliol nord-americà no aconsegueixen la unanimitat. Menys encara en el cas de les nacions sense estat propi. El problema dels darrers Onzes de Setembre no és que excloguin: és que demostren a l’unionisme la força tenaç de l’adversari que PPC i Cs voldrien fer desaparèixer.

Més continguts de