Franquisme

¿Vostès s’imaginen un alcalde alemany de la CDU de Merkel imitant Hitler?

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

El fet que, en la reunió del 20 de desembre a Pedralbes, el president Torra li demanés al president Sánchez “un pacte d’estat” per “desfranquitzar” Espanya i “aïllar l’extrema dreta” suscità reaccions escandalitzades. La FAES, sentint-se al·ludida, parlà de “sarcasme grotesc”; altres, més discrets, ho van considerar una concessió injustificable a aquell independentisme que, per legitimar-se, pinta l’Espanya actual com si fos la del 1970.

No ho és. Tanmateix, si la fòbia atàvica contra el 'separatismo' no els bloquegés el discerniment, molts espanyols demòcrates haurien d’estar greument preocupats per la involució que es dibuixa en la política del seu país, al marge de la qüestió catalana. Agafem un exemple menor: aquell alcalde –del PP de Casado– d’un poble de la Rioja que ha considerat enginyós o simpàtic enregistrar i difondre un vídeo on apareix, amb la seva dona, imitant respectivament Franco i Carmen Polo. ¿Vostès s’imaginen un alcalde alemany de la CDU de Merkel imitant Hitler? Doncs aquesta és la diferència entre la dreta democràtica alemanya i la dreta... espanyola. A Alemanya, el nazisme va ser esclafat militarment, perseguit políticament i condemnat moralment com la més gran vergonya nacional. A Espanya el franquisme conservà per a molts coetanis –i, segons es veu, per als seus descendents– l’aurèola positiva d’un règim paternalista i protector que pot ser enyorat sense cap pudor.
Passem ara al cas del prior del Valle de los Caídos, Santiago Cantera Montenegro. Que un jove militant i candidat falangista dels anys 90 decidís més tard servir els mateixos ideals vestint l’hàbit de sant Benet i guardant les tombes dels seus estimats Franco i José Antonio no ens hauria de sorprendre gaire. Al capdavall, fou aquest darrer qui digué que els seus seguidors havien de ser “mitad monjes, mitad soldados”. La veritable anomalia és l’existència, encara el 2019, del monestir benedictí annex al mausoleu franquista. Perquè l’abadia de Cuelgamuros no té res a veure amb les de Solesmes, Montserrat o Montecassino; no es tracta d’una comunitat monàstica forjada al llarg dels segles, sinó d’una fundació –d’un caprici– del Generalísimo per donar prestància al megalòman monument funerari que s’havia empescat. Que, a partir del 1958, el primer abat del Valle fos el sinistre frai Justo Pérez de Urbel, 'consejero nacional' de Falange, 'procurador en Cortes', protegit de Pilar Primo de Rivera, enemic jurat de l’abat Escarré, ho diu tot sobre l’orientació política –no pas religiosa– d’aquell pseudomonestir.

El pretesament modèlic règim del 1978 canvià lleis; però no va fer res seriós per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals

Avui, davant la voluntat del govern Sánchez d’exhumar les restes del dictador, el prior Cantera Montenegro –que, en la seva aventura electoral del 1993-94, no passà mai del 0,04 % dels vots emesos– forma tàndem defensiu amb l’advocat de la família Franco, que és... Luis Felipe Utrera-Molina, fill del ministre franco-falangista José Utrera Molina i cunyat de l’exdirigent d’AP-PP Alberto Ruiz-Gallardón. Si tinguéssim espai per furgar una mica en els cognoms Mariscal de Gante, Aznar, Robles Fraga, Trillo-Figueroa, Arias-Salgado i un llarguíssim etcètera, veuríem com en són d’estretes i múltiples les connexions entre l’elit política, judicial i mediàtica de dretes activa del 1980 ençà i l’'establishment' franquista de les quatre dècades anteriors. Això sense que entre un grup i l’altre hi hagi hagut cap cesura, cap trencament, cap autocrítica, cap –per dir-ho en termes sud-africans– “comissió de la veritat i la reconciliació”.

Però no es tracta només, ni potser principalment, d’una qüestió genealògica, de cognoms i famílies, sinó sobretot cultural. Per què, en les negociacions per formar un govern de dretes a Andalusia, Vox ha començat per regirar-se contra allò que l’extrema dreta anomena “dictadura de gènere”? Doncs perquè els ultres saben que 'la maté porque era mía' no és tan sols una frase salvatge; és quelcom que va ser llei a Espanya durant el franquisme i, per tant, va quedar profundament arrelat en moltes mentalitats. Preciso: encara que als lectors joves els costi de creure, el Codi Penal de la dictadura establia que el marit enganyat podia matar la muller sorpresa en flagrant adulteri sense haver d’afrontar cap pena de presó; en el pitjor dels casos, uns mesos de desterrament. ¿És casualitat que el líder andalús de Vox, Francisco Serrano Castro, sigui un antic jutge de família famós pel seu rebuig de les lleis d’igualtat de gènere i pels seus posicionaments masclistes?
El que vull dir, en definitiva, és que el pretesament modèlic règim del 1978 canvià lleis; moltes i en tots els terrenys, des de la moral i els costums fins a l’arquitectura institucional i la distribució territorial del poder. En canvi, no va fer res seriós per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals; ni en la relació entre homes i dones, ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària. Esperar-ho de Suárez o Calvo-Sotelo hauria estat il·lusori; González va tenir el temps i l’hegemonia, però no la voluntat. La manca d’una 'Kulturkampf' contra les herències del franquisme explica moltes coses de la crisi actual.

Més continguts de