06/04/2020

Ni justícia, ni humanitat

3 min
Enric Prat de la Riba en el moment de ser proclamat president de la Mancomunitat de Catalunya, en una assemblea constituent celebrada al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Era el 6 d’abril del 1914

l'afirmació és contundent però irrebatible: des que, durant la primera meitat del segle XIX, Espanya s’autoidentificà com un estat nació més o menys modern, els seus dirigents institucionals han considerat que el pitjor crim que s’hi podia cometre era el de qüestionar, o amenaçar, la sagrada unidad de la Patria; i han cregut que els culpables d’una tal traïdoria havien de ser castigats –i llurs eventuals seguidors, escarmentats– amb la condemna més severa possible, que durant molt de temps era la pena capital.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Així, els màxims líders de l’independentisme cubà –José Martí, l’ideòleg, i Antonio Maceo, el militar– van ser abatuts per les tropes espanyoles el 1895 i el 1896, respectivament. Van caure en combat, amb les armes a la mà, amb la teòrica possibilitat de defensar-se, és cert. Tanmateix, aquest no fou el cas de José Rizal, metge i intel·lectual filipí que no havia empunyat mai cap altra arma que la ploma i la paraula.

Només per les seves idees –que ni tan sols no eren explícitament independentistes–, per les seves crítiques al colonialisme espanyol clerical i reaccionari difoses a través d’articles i llibres, Rizal va ser condemnat per sedició -els sona?– i afusellat als afores de Manila a trenc d’alba del 30 de desembre de 1896. Tenia trenta-cinc anys, i la nit abans de morir va escriure –en l’estil modernista que li era propi– un poema commovedor titulat Mi último adiós. Ara que tenim temps, busquin-lo per internet, llegeixin-lo i mesuraran la qualitat humana d’aquell perillós “separatista”, a anys llum dels uniformats que el van enviar a la mort. El periodista madrileny Wenceslao Retana escriuria uns anys després: “Repito que fue España la que fusiló a Rizal. Y si se me dijese que aquí no se fusila ya por ideas y que aquí [a la Península] no se habría fusilado a Rizal, contestaré que es cierto, pero es porque aquí estamos más cerca de Europa”.

Tampoc no sembla que Enric Prat de la Riba fos un temible activista de la subversió. Però les seves tesis polítiques eren percebudes pel poder espanyol com una amenaça i l’abril de 1902 l’autoritat militar l’envià a la presó per haver publicat a La Veu de Catalunya un text (la reproducció d’un article de L’Indépendant de Perpinyà) que “incitava al separatisme”. Donades les condicions higiènico-sanitàries de les presons de l’època, Prat hi va contraure la malaltia de Basedow, que arrossegaria sempre més i que li costaria la vida l’estiu del 1917, als quaranta-sis anys. Curiosament –o no–, el maig de 1902 el fundador del nacionalisme basc, Sabino Arana, també va ser empresonat per un “delito consumado de rebelión” –els sona?– del qual acabaria absolt i, a la presó de Larrinaga, va contraure la malaltia d’Addison, que li provocaria la mort un any després de recuperar la llibertat, el novembre de 1903, a l’edat de trenta-vuit anys.

No em sembla que calgui recordar gaire aquí la crueltat de la persecució contra el president Lluís Companys. Primer, arran del Sis d’Octubre, la condemna a trenta anys de presidi (l’equivalent de la cadena perpètua en el Codi Penal republicà) i un tracte penitenciari digne del pitjor criminal de dret comú; després, la captura il·legal a França, les tortures a Madrid, la farsa de consell de guerra i l’afusellament a Montjuïc, l’octubre de 1940.

I no, aquestes coses no les feia només el franquisme despietat de la primera postguerra. L’abril de 1978, amb Suárez a la Moncloa i Rodolfo Martín Villa al ministeri de la Governació, el dirigent independentista canari Antonio Cubillo –que tenia a l’arxipèlag un suport social i polític insignificant– va ser objecte, en el seu exili d’Alger, d’un barroer intent d’assassinat a càrrec dels serveis policials espanyols; això últim no ho dic jo, ho sentencià l’Audiencia Nacional el 2003.

És a la llum d’aquests antecedents històrics, més que no pas de tecnicismes jurídics, com cal interpretar la insòlita mobilització del Tribunal Suprem contra la possibilitat que els líders independentistes catalans empresonats passin el confinament pel covid-19 als seus respectius domicilis. Tota la lògica discursiva que precedí i acompanyà el judici del Procés –l’acusació de rebel·lió per part de la Fiscalia, els delictes que els imputava Vox, les deposicions dels testimonis policials, el clamor mediàtic contra els golpistas, supremacistas, miserables, traidores, etcètera– portava a demanar penes de mort. Però, ai las, la pena capital ja no figura en l’ordenament jurídic espanyol. Ara, si de sobte apareix una pandèmia que pot incidir especialment a les presons, tampoc no cal posar-li massa obstacles, oi...?

No els donarem aquest goig. Malgrat els magistrats del Suprem, malgrat els esbirros bavosos a sou de la FAES que segueixen injuriant i deshumanitzant, amics Oriol, Raül, Jordis (Cuixart, Sànchez i Turull), Quim i Pep, amigues Carme i Dolors, cap virus no podrà amb vosaltres. Sortireu –sortirem– d’aquesta més forts i convençuts que mai. No goso desitjar-vos coratge, perquè sé que us en sobra.

stats