Les mentides i Ciutadans

La trajectòria ideològica de Cs ens mostra un partit i un líder marxistes-grouchistes

“És cada vegada més escandalosa la pedagogia de l’odi que difonen els mitjans de comunicació del govern català contra tot allò que es considera 'espanyol'”. La frase no està extreta de la sorollosa entrevista amb Albert Rivera, la setmana passada, a TV3, ni de cap declaració recent d’Inés Arrimadas o de Carlos Carrizosa. La frase porta data del juny de 2005, i pertany al manifest 'Per un nou partit polític a Catalunya', text germinal del moviment aleshores anomenat Ciutadans de Catalunya, que preparà el camí del partit polític actual.

En el moment que es formulà aquell atac premonitori contra els mitjans públics catalans, presidia la Generalitat el socialista Pasqual Maragall, l’independentisme era quasi imperceptible –subscrivint el Pacte del Tinell, Esquerra l’havia fet hibernar 'sine die'– i les energies polítiques del conjunt del catalanisme estaven compromeses en l’esperançada elaboració d’un nou marc d’entesa amb Espanya, d’un nou Estatut. No obstant això, els progenitors intel·lectuals del futur partit taronja ja denunciaven una “pedagogia de l’odi” que només existia en els seus ressentiments i les seves fòbies malaltisses.

De fet, el falsejament de la veritat es troba en els fonaments mateixos del projecte de Cs. L’estiu del 2005, en ple debat estatutari, els ideòlegs de l’operació 'ciutadana' ja denunciaven unes “coaccions” a favor del futur Estatut “que limitan la libertad de expresión y revelan el carácter autoritario del actual Gobierno nacionalista de Cataluña”. Les referències al “nacionalismo intimidatorio”, les denúncies del “monopoli nacionalista de l’espai públic” (dotze anys abans que aparegués el primer llaç groc!!!), les desqualificacions contra “una minoria fanatitzada” i els esgarips sobre la pretesa discriminació del castellà van marcar de falsedats i intoxicacions el camí fins a la constitució definitiva, el juliol de 2006, de Ciutadans com a partit.

Divendres, davant Lídia Heredia, Albert Rivera va fer un pas endavant en la nova direcció i ja festejà amb el trumpisme

L’altra gran mentida fundacional, programàtica, de Cs va ser que ells eren “postnacionalistes”, que abominaven de tot nacionalisme. Arcadi Espada, el futur heroi de l’esprai vermell, ho resumí amb la brillantor que el caracteritza en el míting del Teatre Tívoli, el març de 2006, quan cridà els primers adeptes a “expulsar el nacionalismo del espacio público y devolverlo a la alcoba, junto al crucifijo, allí de donde no debió salir”. Una dotzena d’anys després, o bé l’alcova s’ha ampliat molt o bé Espada mentia a consciència; perquè ni la transformació de les pintades grogues en pintades 'rojigualdas', ni la marea de banderes espanyoles –no pas europees, o de l’ONU, o de l’arc de Sant Martí...– que caracteritza les manifestacions de Ciutadans, ni la imatge dels líders taronges enfundats en la samarreta de 'la roja', seguint amb excitació els partits d’Espanya en els tornejos futbolístics internacionals de la darrera dècada, res de tot això no sembla gaire postnacionalista, la veritat. El rumb discursiu i programàtic del partit, molt menys encara.

L’anàlisi de la trajectòria ideològica de Cs des del seu naixement ens mostra, a banda del nacionalisme espanyol cada cop més rampant, un partit i un líder –ambdues coses es confonen– marxistes-grouchistes, seguidors fidels de la màxima “aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”.

El partit va néixer, recordem-ho, etiquetat per la premsa amiga com a “anticatalanista i d’esquerres”, això últim en honor al passat més o menys roig o roig-i-negre d’alguns dels pares fundadors. De la caòtica assemblea constitutiva de Bellaterra en sortí amb l’accent posat en la filiació socialdemòcrata, perquè l’objectiu teòric d’aleshores era mossegar en l’electorat metropolità del PSC. En aquest sentit va ser molt significativa i intencionada la filtració periodística que el flamant líder, Rivera, havia militat quasi tres anys a les Noves Generacions del PP català. Avui li seria un mèrit, el 2006 la notícia volia fer-lo antipàtic als votants socialistes tradicionals.

De fet, però, Cs no obtingué els primers tres escons en detriment del PSC, sinó més aviat del PP. Potser per això, i de cara a les europees del 2009, Rivera gosà fer una estrafolària coalició amb la plataforma d’extrema dreta Libertas. Després d’aquella catàstrofe, d’un període de convalescència i d’haver vist com la reacció defensiva davant l’arrencada del procés independentista els inflava les veles electorals, els taronges van tirar per la borda la socialdemocràcia i van emprendre l’expansió per Espanya sota el signe del liberalisme i del centrisme, amb la pretensió d’ocupar l’espai de moderació que havia simbolitzat Adolfo Suárez, o de ser la versió espanyola del macronisme francès. Tanmateix, la crisi del PP i el naufragi de Rajoy han empès Rivera a un altre canvi de rumb: ara cap a la dreta dura, cap al populisme conservador, amb l’anhel de menjar-se l’espai socioelectoral del Partit Popular de sempre, aprofitant les febleses inicials de Casado.

Divendres, davant Lídia Heredia, Albert Rivera va fer un pas endavant en la nova direcció i ja festejà amb el trumpisme: els mitjans que no em riuen les gràcies menteixen i manipulen. Renoi, quin 'carrerón'!

Més continguts de