La nova política vella
HistoriadorÉs remarcable veure com, a Espanya, la “nova política” s’assembla cada cop més a la vella, a la de tota la vida. El dissabte 13 de gener Podem -la força que des del 2014, o des de les seves arrels en el mític 15-M del 2011, ha abanderat la reivindicació d’un canvi de règim, d’una nova institucionalitat, d’una nova cultura política, d’unes altres formes de representació democràtica- va reunir el seu consell ciutadà estatal, el màxim òrgan del partit lila entre congressos.
Observi’s que, en teoria, l’espai dels comuns (Catalunya Sí que es Pot el 2015, En Comú Podem el 2016, Catalunya en Comú-Podem el 2017) és un espai sobirà amb composició política diferenciada, no una simple secció autonòmica del Podem madrileny. Tanmateix, va ser a Madrid, davant el consell estatal, on el líder estatal, Pablo Iglesias, va fer la valoració autocrítica dels resultats catalans del 21-D.
En quins termes? D’una banda, conscientment o inconscientment, Iglesias Turrión va abraçar una de les idees força de Societat Civil Catalana i dels sectors unionistes més ultrancers des de l’inici del Procés: “Cataluña también es plurinacional, el 21-D ha revelado que también existe una nación española en Cataluña”. ¿Ho ha revelat més que el 27-S del 2015, més que les eleccions al Parlament del 2012, del 2010, del...? ¿Per ventura no ha existit sempre a Catalunya, des del restabliment de l’autonomia, un vot espanyolista, lògicament més nodrit i mobilitzat a mesura que la hipòtesi de la independència esdevenia més versemblant? Les eleccions del mes passat ¿descobreixen l’existència al Principat d’una nació espanyola, o més aviat els seus mals resultats precipiten un gir definitiu de Podem respecte de la qüestió catalana?
Hi ha motius per sospitar això segon, a la llum d’altres anàlisis de Pablo Iglesias en aquella mateixa sessió. Segons ell, CatECP va punxar perquè no es va entendre la seva proposta de referèndum pactat i d’Espanya plurinacional; i perquè la reacció crítica dels comuns davant la violència policial de l’1-O i davant els empresonaments de polítics va fer creure a molta gent que s’arrengleraven amb els partits independentistes. És a dir, que d’ara endavant la confluència podemita a Catalunya evitarà equívocs i s’adreçarà exclusivament als electors antiindependentistes, en competència amb el PSC i Ciutadans. I sobretot que, en vista de les pèssimes enquestes d’abast espanyol, Podem procurarà treure’s del damunt l’estigma d’antipatriota i filoseparatista, de còmplice amb els enemics de la sagrada unitat de la pàtria. De voler transformar la cultura política espanyola, els dirigents liles passen, segons tots els indicis, a inclinar-se davant seu i adaptar-s’hi.
Com és sabut, l’altre vector de la pretesa “nova política” era Ciutadans; amb el valor afegit de ser un partit d’arrels catalanes, liderat per un català que es diu Albert i susceptible -això van insinuar, en algun moment de les campanyes electorals del desembre del 2015 i el juny del 2016- de “catalanitzar” la política espanyola, signifiqui això el que signifiqui.
Tanmateix, en el cas del partit taronja, la metamorfosi ha estat encara més ràpida. La fulgurant expansió de Ciutadans a Espanya, la conquesta d’una presència rellevant al Congrés de Diputats, han capgirat completament les prioritats de la formació i han desplaçat el seu centre de gravetat. Acatant al peu de la lletra les lleis no escrites de la política espanyola, Albert Rivera s’ha domiciliat a Madrid (en concret, a Pozuelo de Alarcón), no fos cas que li passés com a Miquel Roca quan, el 1986, va voler presidir el govern d’Espanya essent candidat per Barcelona i veí de la mateixa ciutat.
Ni tan sols el remarcable èxit d’haver estat la força més votada a Catalunya el 21-D no ha aconseguit dissimular que, per a Ciutadans, la prioritat absoluta és l’escenari espanyol, i el capital de vots i d’escons aconseguit al Parlament de la Ciutadella suposa un simple trampolí de cara a la batalla que té per epicentre Madrid.
Aquestes últimes setmanes, tota la gesticulació i la retòrica de la senyora Arrimadas reivindicant-se com a possible presidenta, o volent col·locar un dels seus al capdavant del Parlament a pesar de l’aritmètica, no tenien com a destinataris els votants unionistes catalans (aquests, ja els té gairebé tots al sarró), sinó l’electorat espanyol. Es tractava, es tracta, de mostrar qui és més actiu, més enèrgic, més pugnaç en la lluita contra el separatismo, perquè aquesta serà l’arena on es dirimiran les properes eleccions generals del Reino de España, sigui quan sigui que se celebrin. I, en aquesta competència de zels patriòtics, el rival és el Partit Popular. Formulada de manera esquemàtica, doncs, l’estratègia de Cs consisteix a explotar l’extrema feblesa actual del PP català, negar-li l’oxigen del grup propi i mirar de projectar cap a Espanya -com un auguri, com un pronòstic, com un esbós del futur- l’actual correlació de forces en el si de la dreta espanyolista a Catalunya: Ciutadans, 36; PP, 4.
