Un pòquer estrany

L’Associació Internacional de Juristes ha lliurat a Felip VI el premi Pau i Llibertat

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Existia el risc que, absorbits pel seguiment del judici al Tribunal Suprem i pels prolegòmens vaguístics, la notícia –la gran notícia– de la darrera setmana ens passés desapercebuda. Per sort, tenim la premsa monàrquica, que el dijous 21 de febrer ressenyava extensament la celebració a Madrid d’un Congrés Mundial del Dret; em refereixo a aquella assemblea davant la qual el rei d’Espanya sostingué que “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”. Però l’'scoop' no era aquest. Era que, aprofitant el congrés, l’Associació Internacional de Juristes havia lliurat a Felip VI el premi Pau i Llibertat. I el periodisme cortesà s’apressava a aclarir que, “qualificat com el «Nobel jurídic»”, l’esmentat guardó només ha estat atorgat en tres ocasions anteriors, a Winston Churchill, Nelson Mandela i René Cassin.

En prendre consciència del sensacional quartet de premiats, l’historiador que soc es va sentir reptat a cercar les característiques comunes de quatre trajectòries presumiblement paral·leles. Permetin-me fer-ne un resum.

L’Associació Mundial de Juristes ens podria il·lustrar sobre els elements biogràfics concrets que l’han portada a honorar Felip VI d’Espanya amb una tan preuada distinció

Winston Leonard Spencer-Churchill (1874-1965) també va néixer en un palau i va gaudir d’una joventut privilegiada, però no feliç ni còmoda: resolt a fer-se un nom més enllà de la nissaga, va ser militar als confins de l’Imperi, presoner dels bòers, exitós cronista de guerra i, des del primer escó, obtingut el 1900, va saber que l’autoritat i el poder es guanyen a les urnes, no per herència. Primer conservador, més tard liberal, després altre cop 'tory', conegué l’èxit i el fracàs, el poder i l’oposició; però, a l’altura de 1935, sexagenari, era un polític marginat i amortitzat, una antipàtica Cassandra que advertia en solitari contra l’amenaça hitleriana. Tanmateix, quan aquesta amenaça es va fer efectiva, aquell vell rondinaire esdevingué el formidable líder polític i moral d’un imperi multinacional en guerra per la llibertat del món, superà el seu anticomunisme atàvic per pactar amb Stalin (“Si Hitler envaís l’infern, jo parlaria bé del diable...”) i s’erigí –com ha escrit un dels seus biògrafs– en “el més il·lustre dels fills d’Albió”.

Nelson Rolihlahla Mandela (1918-2013) era, per família, membre de la noblesa tribal xhosa, però el compromís ètic i polític el portà a enrolar-se en l’il·legal Partit Comunista Sud-africà, en el també il·legal ANC i a fundar, el 1961, Umkhonto we Sizwe (la Llança de la Nació), que el dret vigent aleshores al país considerava “terrorista”. Condemnat per “sedició” en el cèlebre procés de Rivonia, Mandela va romandre empresonat vint-i-set anys, divuit d’ells a Robben Island en règim de treballs forçats. Alliberat el 1990, s’erigí en l’artífex principal dels consensos que van fer possible la fi del règim de l’apartheid, la reconciliació entre grups ètnics i la creació d’aquella nova identitat nacional sud-africana de la qual dona notícia el llibre de John Carlin 'El factor humà' (2008). “Si vols fer les paus amb el teu enemic –afirmava Mandela–, has de treballar amb el teu enemic. Aleshores esdevé el teu company”.

Deixo al bon criteri dels lectors descobrir què hi pot haver en comú entre les trajectòries, els fets i les paraules de Churchill, Mandela i Cassin i Felip VI

Pel que fa a René Samuel Cassin (1887-1976), es tracta d’un distingit jurista jueu francès que, de jove, fou activament 'dreyfusard' (és a dir, que refusà el veredicte de culpabilitat de Dreyfus emès per la justícia del moment). Heroi de la Primera Guerra Mundial, ja en la Segona es negà a acceptar l’armistici franco-alemany del juny de 1940 –perfectament legal, d’acord amb les lleis constitucionals de 1875, de la Tercera República– i fou una figura primerenca i fonamental de la França Lliure amb seu a Londres. En conseqüència, el règim de Vichy –que Cassin considerava inconstitucional, però que molts juristes i jutges francesos acataven sense reserves– el condemnà a mort en rebel·lia i el privà de la nacionalitat. Ja en la postguerra, el 1948, va ser amb Eleanor Roosevelt un dels principals arquitectes de la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

Un cop explicat això, i vista la complexa relació que aquestes biografies il·lustren entre democràcia i estat de dret, entre allò que és legal i allò que és just, entre moralitat i política, deixo al bon criteri dels lectors descobrir què hi pot haver en comú entre les trajectòries, els fets i les paraules d’aquells tres gegants del segle XX (Churchill, Mandela i Cassin) i l’actuació institucional i política de Felip de Borbó i Grècia, Felip VI, en els quatre anys i escaig del seu regnat, o fins i tot abans. Jo no hi acabo de veure res.

D’altra banda, desconec si, com succeeix amb altres guardons, la concessió d’aquest premi Pau i Llibertat comporta una exposició de motius, o si l’Associació Mundial de Juristes ens podria il·lustrar sobre els elements biogràfics concrets que l’han portada a honorar Felip VI d’Espanya amb una tan preuada distinció. ¿Ha estat el pas formatiu per les acadèmies militars de Saragossa, Marín i San Javier? ¿O el brillant plurilingüisme (“Muchas gracias. Moltes gràcies. Muitas grazas. Eskerrik asko”) del seu discurs d’entronització? ¿O, directament, l’al·locució televisiva del 3 d’octubre de 2017?

Més continguts de