Pragmàtics vs. legitimistes?

La tensió entre prudència i numantinisme existeix dins l’ànim de cada independentista, i tots els ‘inputs’ d’Espanya reforcen la intransigència

Posem que et lleves fresc i descansat i, un cop passat per una dutxa que t’acaba de despertar, reflexiones una mica sobre la situació política del país. I conclous que, després de l’heroïcitat col·lectiva dels resultats del 21-D, no es pot malbaratar tot aquell esforç en un atzucac jurídico-judicial. Que, un cop verificada la manca d’escrúpols democràtics de l’Estat, resulta estèril estavellar-se una vegada i una altra contra el mateix mur de formigó. Que no es poden consentir la perpetuació i l’acceptació normalitzada de l’article 155. Que entestar-se a voler investir president de la Generalitat algú a qui el poder espanyol no consentirà de cap manera que ho sigui ni que exerceixi com a tal és d’una manca de realisme greu. Que forçar situacions susceptibles de comportar conseqüències penals i àdhuc penitenciàries per a més gent de la que ja està processada i/o empresonada és irresponsable... En definitiva, que la prioritat és tenir un president i un govern operatius, aixecar el 155 i -encara que dir-ho faci mal al cor- recuperar l’autonomia.

I aleshores encens la ràdio o el televisor, o tal vegada et poses a llegir algun diari. I, segons la data que sigui, et trobes amb una de les interlocutòries del jutge Pablo Llarena, que exigeixen de Joaquim Forn i Jordi Sànchez una apostasia pròpia de la Inquisició, que els converteixen en ostatges polítics mantinguts a la garjola fins que el moviment independentista no capituli sense condicions.

O potser escoltes la vicepresidenta Sáenz de Santamaría comminant ERC i JxCat a “ sacrificar a un catalán”, en referència a Puigdemont. O t’assabentes de la iniciativa del PP de prohibir per llei l’indult als condemnats per rebel·lió o sedició, una mesura ad personam d’intenció transparent: que els separatistes es podreixin a la presó. O bé sents que la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, preveu sense embuts la possibilitat de promoure un article 155 ampliat per tal de silenciar d’una vegada TV3 i Catalunya Ràdio. O per ventura aquell dia és notícia la persecució dels aparells de l’Estat contra el mecànic de Reus, Jordi Perelló, pel crim nefand de no haver volgut reparar el cotxe a una agent de la Policia Nacional. O la imputació de Joan Pessarrodona, el regidor (i pallasso professional) de Sant Joan de Vilatorrada.

Davant l’allau d’hostilitat i d’odi, el pragmatisme s’esquerda i un impuls de dignitat ferida t’empeny cap a posicions inflexibles

També pot succeir que la novetat de la jornada no provingui de fonts institucionals, sinó de diguem-ne privades. Per exemple, que aquell matí gaudeixis de les declaracions de l’arquebisbe de València, el cardenal Antonio Cañizares, segons el qual “ la unidad de España pertenece al orden moral que se asienta sobre la verdad”, per la qual cosa trencar-la “ supondría violar el orden moral”, igual com matar o robar. O bé que t’assabentis de la feliç iniciativa dels hotelers murcians, que han convidat centenars de membres dels cossos policials de l’Estat a un cap de setmana gratuït, en agraïment per “ la extraordinaria labor” -l’atonyinament de persones indefenses- que van desenvolupar a Catalunya l’1 d’octubre enfront del “ desafío independentista ”, i en compensació pels “ agravios sufridos” en el curs d’una tasca tan patriòtica com aquesta.

En fi, per no allargar massa la llista d’impactes mediàtics amb què pots esmorzar, dinar o sopar, també hi ha les declaracions recents del president del Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, que sembla entestat a emular alguns dels seus més sinistres predecessors: Albert Rusiñol (l’inventor del pacte de la fam contra els obrers díscols) o aquells altres jerarques empresarials que van córrer a llepar les botes del general Miguel Primo de Rivera el setembre del 1923. El senyor Gay de Montellà diu que Foment preferiria “un govern unionista, o constitucionalista, en aquesta etapa”. Que els vots democràticament emesos per la ciutadania dictaminin una altra cosa li deu semblar un detall sense importància.

Una vegada assabentat d’aquestes declaracions, gestos i amenaces, els assenyats propòsits que tenies en sortir de la dutxa comencen a trontollar. Davant l’allau d’hostilitat, de repressió, d’odi i de menyspreu envers dos milions llargs de catalans, el pragmatisme s’esquerda, el realisme flaqueja i un impuls de dignitat ferida t’empeny cap a posicions numantines, inflexibles. Si l’única manera de respondre als greuges és anar cap a una nova col·lisió amb l’Estat, s’hi va, caigui qui caigui i costi el que costi.

Des de fa setmanes, i a propòsit de la qüestió de la investidura, els mitjans de comunicació parlen de la contraposició, dins l’independentisme, entre realistes, o pragmàtics (ERC, una part del PDECat...), i legitimistes, o intransigents (JxCat, la CUP...). De fet, tinc la impressió que aquesta dualitat, que aquesta tensió entre prudència i numantinisme, existeix dins l’ànim de cada independentista, migpartit entre la crua lectura de la correlació de forces i el rebuig indignat de la humiliació, per car que sigui. I constato que tots els inputs provinents d’Espanya reforcen el legitimisme o la intransigència. Ells deuen saber per què ho fan.

Etiquetes

Més continguts de