12/02/2018

Pragmàtics vs. legitimistes?

3 min
Pragmàtics vs. legitimistes?

HistoriadorPosem que et lleves fresc i descansat i, un cop passat per una dutxa que t’acaba de despertar, reflexiones una mica sobre la situació política del país. I conclous que, després de l’heroïcitat col·lectiva dels resultats del 21-D, no es pot malbaratar tot aquell esforç en un atzucac jurídico-judicial. Que, un cop verificada la manca d’escrúpols democràtics de l’Estat, resulta estèril estavellar-se una vegada i una altra contra el mateix mur de formigó. Que no es poden consentir la perpetuació i l’acceptació normalitzada de l’article 155. Que entestar-se a voler investir president de la Generalitat algú a qui el poder espanyol no consentirà de cap manera que ho sigui ni que exerceixi com a tal és d’una manca de realisme greu. Que forçar situacions susceptibles de comportar conseqüències penals i àdhuc penitenciàries per a més gent de la que ja està processada i/o empresonada és irresponsable... En definitiva, que la prioritat és tenir un president i un govern operatius, aixecar el 155 i -encara que dir-ho faci mal al cor- recuperar l’autonomia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I aleshores encens la ràdio o el televisor, o tal vegada et poses a llegir algun diari. I, segons la data que sigui, et trobes amb una de les interlocutòries del jutge Pablo Llarena, que exigeixen de Joaquim Forn i Jordi Sànchez una apostasia pròpia de la Inquisició, que els converteixen en ostatges polítics mantinguts a la garjola fins que el moviment independentista no capituli sense condicions.

O potser escoltes la vicepresidenta Sáenz de Santamaría comminant ERC i JxCat a “sacrificar a un catalán”, en referència a Puigdemont. O t’assabentes de la iniciativa del PP de prohibir per llei l’indult als condemnats per rebel·lió o sedició, una mesura ad personam d’intenció transparent: que els separatistes es podreixin a la presó. O bé sents que la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, preveu sense embuts la possibilitat de promoure un article 155 ampliat per tal de silenciar d’una vegada TV3 i Catalunya Ràdio. O per ventura aquell dia és notícia la persecució dels aparells de l’Estat contra el mecànic de Reus, Jordi Perelló, pel crim nefand de no haver volgut reparar el cotxe a una agent de la Policia Nacional. O la imputació de Joan Pessarrodona, el regidor (i pallasso professional) de Sant Joan de Vilatorrada.

També pot succeir que la novetat de la jornada no provingui de fonts institucionals, sinó de diguem-ne privades. Per exemple, que aquell matí gaudeixis de les declaracions de l’arquebisbe de València, el cardenal Antonio Cañizares, segons el qual “la unidad de España pertenece al orden moral que se asienta sobre la verdad”, per la qual cosa trencar-la “supondría violar el orden moral”, igual com matar o robar. O bé que t’assabentis de la feliç iniciativa dels hotelers murcians, que han convidat centenars de membres dels cossos policials de l’Estat a un cap de setmana gratuït, en agraïment per “la extraordinaria labor” -l’atonyinament de persones indefenses- que van desenvolupar a Catalunya l’1 d’octubre enfront del “ desafío independentista ”, i en compensació pels “agravios sufridos” en el curs d’una tasca tan patriòtica com aquesta.

En fi, per no allargar massa la llista d’impactes mediàtics amb què pots esmorzar, dinar o sopar, també hi ha les declaracions recents del president del Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, que sembla entestat a emular alguns dels seus més sinistres predecessors: Albert Rusiñol (l’inventor del pacte de la fam contra els obrers díscols) o aquells altres jerarques empresarials que van córrer a llepar les botes del general Miguel Primo de Rivera el setembre del 1923. El senyor Gay de Montellà diu que Foment preferiria “un govern unionista, o constitucionalista, en aquesta etapa”. Que els vots democràticament emesos per la ciutadania dictaminin una altra cosa li deu semblar un detall sense importància.

Una vegada assabentat d’aquestes declaracions, gestos i amenaces, els assenyats propòsits que tenies en sortir de la dutxa comencen a trontollar. Davant l’allau d’hostilitat, de repressió, d’odi i de menyspreu envers dos milions llargs de catalans, el pragmatisme s’esquerda, el realisme flaqueja i un impuls de dignitat ferida t’empeny cap a posicions numantines, inflexibles. Si l’única manera de respondre als greuges és anar cap a una nova col·lisió amb l’Estat, s’hi va, caigui qui caigui i costi el que costi.

Des de fa setmanes, i a propòsit de la qüestió de la investidura, els mitjans de comunicació parlen de la contraposició, dins l’independentisme, entre realistes, o pragmàtics (ERC, una part del PDECat...), i legitimistes, o intransigents (JxCat, la CUP...). De fet, tinc la impressió que aquesta dualitat, que aquesta tensió entre prudència i numantinisme, existeix dins l’ànim de cada independentista, migpartit entre la crua lectura de la correlació de forces i el rebuig indignat de la humiliació, per car que sigui. I constato que tots els inputs provinents d’Espanya reforcen el legitimisme o la intransigència. Ells deuen saber per què ho fan.

stats