Tercer Año Triunfal

Davant d’una lògica de repressió venjativa i liquidadora, només té sentit una lògica de resistència antiautoritària, de solidaritat democràtica supraindependentista

El 31 d’octubre, quan l’article 155 tot just acabava de ser activat, vaig publicar aquí mateix una peça d’opinió en la qual intuïa el desig de l’establishment espanyol d’aprofitar la indefensió política de Catalunya per “fer un 1939”; és a dir, per aplicar una política de venjança sistemàtica que decapités i esclafés el nacionalisme català almenys durant una generació. Cinc mesos després, lamento constatar que aquell auguri -o aquella temença- s’està complint amb escreix.

El remake del 1939 no és, naturalment, literal. No hi ha hagut conquesta militar, només ocupació policial, si bé l’actitud dels piolins envers la població local no es va diferenciar tant de la dels marroquins de Yagüe o els navarresos de Solchaga quan van “alliberar” Catalunya fa vuit dècades. No hi ha hagut milers d’afusellats, només centenars de ferits o contusionats. No hi ha -per ara- presons plenes de separatistas, tot i que la lògica repressiva en marxa podria portar-hi. I, de moment, l’amenaça de l’“ Háblese la lengua del Imperio” només s’insinua sobre l’escola, encara no sobre la vida social i institucional.

Amb tot, alguns paral·lelismes són remarcables, començant per l’acusació de “colpisme” adreçada al lideratge independentista. Com vostès saben, tot l’aparell de la repressió pseudojudicial franquista durant la guerra i la postguerra es basava en una contorsió jurídica sensacional: acusar de “ rebelión militar” o d’“ auxilio a la rebelión militar” aquells que, justament, s’havien oposat a la rebel·lió facciosa del juliol del 1936. Avui, un règim que no és capaç de renegar de les conseqüències del veritable colpisme (ja hem vist el rebuig a reformar la llei d’amnistia del 1977) acusa de colpistes dirigents polítics i socials que no han fet cap ús de la força, sinó que n’han estat víctimes.

Així mateix, la Ley de Responsabilidades Políticas (LRP) del febrer de 1939 declarava perseguibles, amb caràcter retroactiu, les activitats pro-republicanes des de l’1 d’octubre de 1934, molt abans del Dinou de Juliol. I bé, ¿no recorda això les resolucions del jutge Llarena, que investiga actuacions pretesament delictives del setembre-octubre del 2017, però remunta l’origen dels delictes, l’inici de la conspiració, a la signatura del pacte de governabilitat entre Artur Mas i Oriol Junqueras, el 19 de desembre del 2012?

Ara els fets compten poc. El que importa són les idees i les intencions que els jutges atribueixen als reus

Ara, com aleshores, els fets compten poc. El que importa són les idees i, sobretot, les intencions que els jutges atribueixen als reus. Carles Rahola va ser afusellat a Girona, el març de 1939, perquè els seus articles podien haver esperonat l’esperit de resistència contra Franco. Els Jordis i els consellers processats i empresonats ho estan per “ sedición” i “ rebelión” perquè les seves activitats i discursos podien haver donat lloc a mobilitzacions tumultuàries i violentes... que no es van produir. L’esmentada LRP oferia als rojoseparatistas l’oportunitat d’esborrar “ sus yerros pasados mediante el cumplimiento de sanciones justas y la firme voluntad de no volver a extraviarse”. ¿No els sembla estar llegint les interlocutòries del Suprem?

En fi, hi ha una altra similitud entre la repressió del 1939 i l’actual, i és la més trista. Em refereixo a la quasi unanimitat dels intel·lectuals i els líders d’opinió espanyols en el suport, en l’aplaudiment, als processaments, a les presons preventives, a les inhabilitacions, a l’extradició de Puigdemont, etcètera. Només que, al final de la Guerra Civil, tots els que aplaudien eren i es proclamaven orgullosament feixistes, mentre una bona part dels seus col·legues restaven emmordassats per l’exili o la por. Avui, tota l’elit intel·lectual espanyola és ben lliure d’expressar-se, i alguns dels que esperonen el càstig antisobiranista o l’aproven en silenci fins i tot es pretenen d’esquerres.

Arribats aquí, després dels dramàtics esdeveniments dels darrers dies, em costa molt subscriure la difosa teoria segons la qual la Moncloa no ha desitjat mai veure polítics catalans empresonats, i el govern Rajoy esperava la investidura de Jordi Turull “ como agua de mayo” (la frase és de la redactora d’ El Mundo Lucía Méndez, a TV3 el dimecres 21) per poder aixecar el 155 i aprovar els pressupostos amb els vots del PNB. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría -que s’enorgulleix en seu parlamentària d’haver escapçat l’independentisme- i la seva “brigada Aranzadi”, ¿no sabien què passaria si es posava el problema català en mans de jutges i fiscals? Un govern del PP que porta més de sis anys manant i que ha modelat al seu gust totes les altes institucions de l’Estat, ¿és impotent davant del magistrat Llarena o del fiscal Fidel Cadena, com si aquests fossin uns Frankenstein fora de control? Ho trobo inversemblant, i molt benèvol amb Rajoy i els seus.

I ara, què? Davant d’una lògica de repressió venjativa i liquidadora, només té sentit una lògica de resistència antiautoritària, de solidaritat democràtica supraindependentista, de reconstrucció, acumulació de forces i eixamplament de les bases. Urgeix que, en les properes setmanes, tot això -impossible el 1939- prengui forma de majoria política.

Etiquetes

Més continguts de