Però el rei continua fugat
Entre el repunt de la pandèmia en territori espanyol, la preocupació i el recel causats pel retorn a les aules, els problemes per acordar els pressupostos i per superar les desavinences amb Unides Podem, i fins i tot la providencial (per la seva capacitat de tenir el personal entretingut) espantà de Messi, el cert és que Pedro Sánchez aconsegueix allò que s’havia proposat, i és que cada dia es parli menys de l’escàndol, o escàndols, de corrupció de la casa reial espanyola. El president espanyol, dèiem fa uns dies, va surfejant crisis simultànies i superposades, en un recital de xutar la pilota endavant i qui dia passa any empeny. Fins quan? Això no se sap, la política -no tan sols per a Pedro Sánchez- fa temps que s’ha convertit, sobretot, en una fugida endavant permanent. No fa tant de temps, en fi, la llista de qüestions problemàtiques hauria estat encapçalada pel conflicte entre Catalunya i Espanya, o si més no hi hauria ocupat un dels primers llocs. Ara ni tan sols hi figura, ja que els partits suposadament encarregats de liderar políticament aquest conflicte fa temps que es troben en campanya d’unes eleccions catalanes que continuen sense estar convocades, i per tant intensament ocupats a matar-se no tan sols entre ells sinó també dins de les mateixes formacions, o espais, o com se n’hagi de dir. Bé, tant se val.
Com dèiem, la fugida del rei Joan Carles de Borbó duu camí de quedar aparcada entre les prioritats informatives que es despatxen als mitjans de referència del Regne d’Espanya (el que es publiqui a l’Estranger, aquest lloc hostil, prefereixen ignorar-ho), i ja se sap que allò de què no es parla, senzillament, no existeix. Però el dinosaure, per tornar a citar el microconte de Monterroso, continua allà on era. No es pot escamotejar la crisi institucional que representa un cap d’estat que ja només té la legitimitat que insisteixen a concedir-li els seus cortesans sobradament recompensats. Quan es llegeixen històries de governants, de sistemes i de règims en decadència, naturalment mai hi falten els negacionistes a sou del declivi. Però el declivi -i finalment la caiguda- no deixa de produir-se només perquè els corifeus de cada moment el neguin o fingeixin que no succeeix.
A diferència d’altres monarquies europees, a l’espanyola se li va donar un rol constitucional essencial, i se la va incrustar tant al nucli dur del sistema polític i dels poders de l’estat, que al final la seva degradació comporta necessàriament la degradació de la resta. El conflicte català, com hem dit, ara està encallat, però és cert que el Procés ha propiciat la sortida a la llum de molta brutícia del pacte constitucional del 78 (inclosa la part alíquota de la política catalana). Dels agents d’aquell pacte, la Corona ha estat el més obsessivament protegit, i per això ara, quan trontolla, no n’hi ha prou de tornar a amagar la brutícia que es pugui sota alguna o algunes estores. El problema és, com se sol dir, estructural, i afecta la configuració d’Espanya com a estat de dret.
