Publicitat
Publicitat

Variacions sobre el 155

Si el PSC juga a ser la cara afable i dialogant del 155, el PP de Xavier García Albiol s’esforça per ser-ne la cara agra

Tal com la gran majoria dels actors implicats reconeixen obertament, les eleccions del 21 de desembre seran crucials i tindran caràcter plebiscitari; almenys en un sentit: no el de portar-nos a la independència ni a la República, però sí el de refermar la legitimitat de les institucions atropellades i la dignitat de la ciutadania que les va elegir i no ha deixat de reconèixer-les, i de verificar si el nacionalisme català segueix essent -o no- una força decisiva per al futur d’aquest país.

A banda d’això, el 21-D es jugaran almenys dues partides més, una en cada hemisferi de l’espectre electoral: la pugna pel lideratge de l’espai independentista (fonamentalment entre JxCat i ERC), i la disputa per l’hegemonia dins l’espai unionista. És a aquesta darrera contesa que voldria dedicar els paràgrafs següents.

Tres són les forces que es donen cops de colze al voltant de la bandera d’allò que elles mateixes anomenen, amb gran autocomplaença, “constitucionalisme”: el PSC, Ciutadans i el PP. Entre aquestes forces, l’actual presidenciable socialista, Miquel Iceta, és avui el somriure del règim..., del règim del 155, vull dir; el que amoroseix la defensa de l’estat d’excepció imposat sobre Catalunya amb el bàlsam del federalisme verbal, amb vàcues invocacions a un millor finançament autonòmic i amb el seu proverbial sentit de l’humor.

Iceta no té un paper fàcil: és complicat reivindicar un “tercer espai” quan t’has arrenglerat amb el segon, la suspensió de l’autogovern

De tota manera, no té un paper fàcil. És complicat reivindicar un “tercer espai” quan t’has arrenglerat en cos i ànima amb el segon, el de la suspensió de l’autogovern. Cal una capacitat de contorsió sobrehumana per aprovar -tant al Senat com al Congrés- l’aplicació de l’article 155 i tot seguit deplorar-ne els efectes pràctics, com ara l’empresonament dels membres del Govern o el bloqueig dels ajuts pressupostaris al Tercer Sector. Per postres, ho ha de fer de bracet d’un Pedro Sánchez tan satisfet i admirat de la seva pròpia resurrecció política que no està disposat a posar-la de nou en perill per res del món. Un Sánchez que retreu al PP i Cs la seva “ceguesa” davant l’independentisme... després d’haver-los signat un xec en blanc perquè puguin mostrar-se així de cecs. El primer secretari del PSC ha recorregut al fons d’armari del partit per extreure’n uns Amics i Amigues d’Iceta que són l’enèsima mutació dels Homes i Dones d’Esquerra, dels Ciutadans pel Canvi, dels Amics de Pasqual Maragall, de la Tercera Via, de les Portes Obertes, dels Federalistes d’Esquerres, etcètera, etcètera. N’hi haurà prou?

Si el PSC juga a ser la cara afable i dialogant del 155, el PP de Xavier García Albiol s’esforça per ser-ne la cara agra, bel·licosa i agressiva. Per què? Per càlcul, naturalment. Perquè, sent el germà petit de la fraternitat unionista, creu que només si la diu més grossa i en un to més estrident que els altres pot impedir que el PSC i Cs li buidin el sarró electoral.

La senyora Arrimadas ja parla com la presidenta 'in pectore' de la Generalitat, com la primogènita de l’espanyolisme al Principat

El factor humà, l’ estil Albiol, també hi deu contribuir, admetem-ho. Però és sobretot per tàctica que l’exalcalde de Badalona parla de “tancar TV3 i tornar-la a obrir amb gent normal”, que es mostra “orgullós de l’article 155”, que acusa els líders independentistes empresonats d’“abaixar-se els pantalons” per poder sortir de la garjola, que amenaça d’“intervenir l’escola”, que vol “arrasar” la tasca del Govern anterior, que titlla Iceta d’“equidistant” [sic] i que agita l’espantall d’un pacte postelectoral entre... Ciutadans, els comuns i el PSC! García Albiol sap que -ni tan sols ara- no n’hi ha prou sent l’home de Rajoy a Catalunya; que bona part de l’actual electorat unionista va ser impregnat durant molts anys per la vacuna anti-PP destil·lada en els aleshores eficients laboratoris del carrer de Nicaragua (el “Si tu no hi vas, ells tornen” va convèncer 1,5 milions de votants...); i intenta compensar-ho amb truculència verbal.

En fi, competint amb el 155 de la beautiful socialista i amb el 155 de l’as de bastos del PP, tenim l’unionisme sobrat de Ciutadans. Sobre la base dels resultats del 27 de setembre del 2015 -que són significatius però no determinants-, Inés Arrimadas i el seu mentor Albert Rivera s’han autoinvestit com “els únics que poden frenar el separatisme”, i es consideren en condicions d’exigir al PSC un suport incondicional i d’ignorar olímpicament García Albiol. La senyora Arrimadas ja parla com la presidenta in pectore de la Generalitat, com la primogènita de l’espanyolisme al Principat, a la qual populars i socialistes s’han de comprometre a investir, només que ella obtingui un escó més que els seus competidors, si no volen passar per uns pertorbadors i uns mals patriotes. Això sí: el programa de la presidenta Arrimadas no difereix del del Partit Popular més que en el to de veu: servir “la Catalunya real” (es veu que la Catalunya sobiranista és un holograma...), “despolititzar TV3” (¿com RTVE, com Canal Sur, com Televisión de Galicia?)...

Si no fos tan dramàtic, el 21-D seria apassionant.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT