Abans de l'aurora de la República

L’espai públic no és ideològicament neutral, però no és el lloc on s’han de dirimir les raons

Creus, llaços, pintades grogues. Uns els col·loquen a les platges, a les baranes, a les carreteres. D'altres les treuen, els tallen o les esborren. Els primers senten que és un atac a la seva llibertat d’expressió i que tenen el seu dret a protestar pels polítics empresonats. Els segons es consideren ofesos perquè es vulnera el seu dret a sortir al carrer sense necessitat de viure en groc. No pas tots, però uns formen part de Comitès de Defensa de la República, els altres de Grups de Defensa i Resistència.

Deixem-ho per ara. Acompanyin-me sisplau en la lectura de l’extracte que els he preparat de l’autobiografia d’un xicot. No en vulguin saber res més, de moment. Escoltin-ne només, però amb molta atenció, la música. El jove rememora les impressions de quan surt de l’adolescència i busca feina de cambrer en un bar d’un barri proper a casa. Al primer li demanen el nom i a quina escola va. Després d’escoltar-lo, no n’hi donen. Li passa el mateix als següents. "No siguis babau, allà no te’n donarà ningú, de feina", li repliquen els pares quan els explica el fracàs.

El jove no acaba de veure l’origen de la negativa. Es reconeix ingenu davant el problema: "En part perquè no el veia en la meva vida quotidiana, i en part perquè quan sorgia no sempre me n’adonava". Ell es limita a estudiar, surt amb els amics i somia. "Quan ens reuníem a la cantonada de casa a exagerar els nostres èxits amb les noies, la política era de les últimes coses que se’ns hauria acudit de comentar", afegeix.

Un dia veu una bandera a la finestra del local d’un partit polític. A l’escola de seguida se’n parla amb els companys perquè "exposar-la era il·legal!". Aquell vespre el líder d’un altre partit polític amenaça de treure-la si no la retiren. Dos dies després una cinquantena d’homes ho executen. L’endemà les protestes deriven en revoltes.

Els primers tornen a col·locar la bandera i els segons, de nou, la retiren. "Jo no vaig prendre-hi part –diu el noi–, però palpava la tensió d’aquell ambient tan carregat. Per què carai havia de ser tan il·legal alçar una bandera?" "L’impacte que aquests fets van provocar en mi va fer que m’interessés més per la política, i així em vaig trobar ajudant a preparar manifestos polítics en sortir del col·legi".

Acompanyin-me sisplau en la lectura de l’extracte que els he preparat de l’autobiografia d’un xicot: Gerry Adams

En paral·lel, el jove aconsegueix feina en un bar. Els habituals són majoritàriament contraris als ideals polítics de la seva família. Aviat arriben notícies de pallisses a persones del seu entorn. "Entre la clientela no vaig veure cap senyal de suport als damnificats per aquelles actuacions. La pacífica convivència s’esquinçava". Ell acaba despatxat sense explicació.

Setmanes després, veu per televisió com un acte polític dels qui se sent cada vegada més propers és atacat. Les imatges, diu, "delataven la naturalesa feixista de la política unionista i evidenciaven davant l’opinió pública internacional de quina manera negaven els drets democràtics més elementals a una part de la població".

A mesura que s’hi involucra, l’experiència l’electritza. "Era emocionant, com tocar la cua d’un lleó, però mentrestant l’ambient de confrontació anava prenent forma", confessa. "Vivia –segueix– en la ingenuïtat i gairebé la innocència de pensar que les demandes que plantejàvem eren tan raonables que l’únic que havíem de fer era una mica de merder i les classes poderoses cedirien".

Els sona la música? És Gerry Adams, que ens explica com s’involucra en política a finals de la dècada dels seixanta, quan s’inicia un període de violència que sacsejarà Irlanda del Nord, però no només, durant quaranta anys. Adams, màxima figura del Sinn Féin des de l’inici dels anys vuitanta i fins avui, malgrat la seva pròpia experiència, el 1996, dos anys abans de contribuir al procés de pau, encara era incapaç de fer autocrítica.

El líder republicà irlandès inicia l’autobiografia amb la breu cita d’on extreu el títol: "La nit és més fosca abans de l’aurora. Fruit de moltes dissensions, Irlanda renaixerà". La frase pressuposa que a pesar del dolor hi haurà un final positiu. No és gens clar, però, que això sigui vàlid per a Irlanda del Nord encara, ni que mai ho hagi de ser. Costa arreglar les coses que s’espatllen.

A Catalunya no partim de la situació prèvia de la Irlanda dels eufemístics Troubles, però caure per un pendent de la manera més absurda és ben simple. No cal tampoc arribar a la violència extrema per convertir un territori en irrespirable. Reprenc el fil.

Encara que uns inundin els carrers de groc, encara que els altres l’eliminin, els polítics independentistes continuaran a la presó. El problema polític continuarà. L’espai públic no és ideològicament neutral, però no és el lloc on s’han de dirimir les raons.

Tant per convèncer que la República Catalana és la millor solució per a la nostra societat com per palesar que no l’és, cal transitar per altres camins. A Adams una bandera –qui la volia treure era el reverend protestant Ian Paisley– el va abocar a la foscor de la nit i ja no en va saber sortir. Compte.

Més continguts de