20/10/2016

Aixecant els murs de la vergonya

3 min
Aixecant els murs de la vergonya

Els murs per separar territoris no són un invent actual. Poden ser de pedra, de maó, de ciment o fets amb reixes metàl·liques. La intenció pot ser doble: o protectora (que no entrin els de fora) o repressora (que no puguin sortir els de dintre).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No sóc historiador, però suposo que el mur més antic va ser la Gran Muralla Xinesa. Alguns dels més propers són el Mur de Berlín, el mur entre Israel i Palestina, la tanca entre Mèxic i els Estats Units, la que separa les ciutats espanyoles del nord d’Àfrica amb el Marroc..., i, ben recentment, els que hi ha entre Turquia i alguns països balcànics. De vegades el mur és l’aigua, com passa a la Mànega, a l’estret de Gibraltar o en punts del Mediterrani.

El de Berlín es va batejar interessadament com “el mur de la vergonya” per posar de manifest la maldat de les autoritats comunistes, que volien evitar que els ciutadans de l’Est fugissin cercant una vida lliure i digna. Però els que s’estan construint ara són una vergonya més gran, que posa de manifest tres realitats: les grans desigualtats entre una banda i l’altra (sumades a la gran desigualtat a l’interior de cada part), la desesperació en una banda i l’absoluta manca de solidaritat en l’altra.

És important preguntar-se: qui s’ha d’avergonyir? ¿Les autoritats de la UE? ¿Les dels estats membres de la UE? ¿Una part de les ciutadanies d’aquests estats? Està de moda parlar d’un gran fracàs de la UE, i una transgressió dels seus valors fundacionals. És cert. La UE no ha estat capaç de gestionar el problema; però això no vol dir que “Brussel·les” en tingui la culpa. Voldria fer tres reflexions.

1. Competències. No oblidem que, en l’estat actual de la construcció europea, les competències sobre asil i immigració segueixen estant en mans dels governs estatals, de la mateixa manera que ho està el control de les seves fronteres exteriors. El ridícul pressupost de la Unió Europea no té provisions per a actuacions d’urgència humanitària, i encara menys de progressiva inserció social. Ni per recursos ni per proximitat és possible esperar que siguin les autoritats comunitàries les que entomin el problema. Poden tenir un paper de coordinació i d’harmonització, però mentre no hi hagi una transferència de competències i un augment de pressupost no es pot demanar gaire més. Les decisions en aquests temes les pren clarament el Consell, és a dir, els representats dels estats membres; i, com en tants altres temes, els estats aproven les decisions però després es treuen de sobre la seva part de responsabilitat, i fins i tot rebutgen les decisions que s’han pres comunitàriament. Amb això contribueixen a fer que la gent “miri cap a Brussel·les”, i és una mostra de gran cinisme.

2. Els governs estatals. La conjuntura descrita ha fet que siguin els governs estatals els responsables de gestionar el problema. I cal entendre que la situació dels diferents estats és molt diferent, amb la desgraciada coincidència que siguin els estats del sud -els que tenen actualment més problemes econòmics i d’atur- els qui, per la seva situació perifèrica, reben més quantitat de persones que busquen refer la seva vida. Tots tenen alguns recursos per fer-hi front, però s’ha desfermat un clima d’insolidaritat entre estats, en alguns casos justificat per una certa impotència i en d’altres simplement sense cap excusa. A aquestes actituds hi ha contribuït molt el creixement de corrents populistes i xenòfobs que han anat prenent importància en molts països, que han avançat molt electoralment, i que han posat en qüestió les polítiques basades en els anomenats “valors d’Europa”.

3. Els ciutadans. Hem d’acceptar que molts dels ciutadans se senten incòmodes amb el fenomen, i es queixen contínuament del trist paper que estant fent les autoritats. Però són pocs els que s’interroguen ells mateixos i busquen maneres de donar-hi respostes. S’ha de comprendre que els més afectats, i els que poden patir més per l’arribada de gent, són precisament els que ja estan en una situació més precària, sense feina o a les cues d’espera a la sanitat, a l’escola pública o als serveis socials. No penso que hagin de ser ells els que s’han d’interrogar, sinó els que tenen possibilitats i recursos per fer-hi alguna cosa. La solidaritat té moltes dimensions, però urgentment hauria de concretar-se en importants ajuts a les entitats que intenten prestar serveis directament. Em diuen que això no està passant, i en canvi està augmentant el vot a partits xenòfobs. Tots hem de tenir vergonya que s’aixequin els murs.

stats