Una crisi no és una desgràcia

No pot ser que quan arribi la propera depressió fem una vegada més el mateix

Aquestes darreres setmanes està creixent un corrent d’opinió, basat en previsions solvents i dignes de creure, sobre la propera arribada d’aquí pocs mesos d’una nova situació de recessió en les economies, tant d’Europa com d’altres àrees. Amb aquesta perspectiva es torna a anunciar en molts llocs una “crisi”, a recordar el que va passar ara fa deu anys i a pintar núvols molt negres. Perquè no s’interpreti malament el meu títol, m’agradaria fer unes consideracions sobre què significa per a mi una crisi i quins perills i quins aspectes positius té.

Confesso que he sentit més ganes d’escriure el que penso quan he trobat en un diccionari que tinc a mà la traducció anglesa del mot 'crisi' com a 'turning point' o 'decisive moment', és a dir, un episodi important de canvi de rumb i de presa de decisions. M’ha agradat llegir-ho perquè confirma el meu convenciment que una crisi no és una catàstrofe, sinó una situació que cal gestionar bé per evitar els efectes dolents, però, sobretot, per treure’n profit. Parlem-ne.

1. Crisis i tocs d’alarma. Nosaltres fem servir la paraula 'crisi' per a dues coses, relacionades però diferents. En la primera, crec que erròniament, anomenem 'crisi' una situació problemàtica en què un sistema social deixa de funcionar correctament i crea dificultats importants a aquells que en formen part (atur, inseguretat, precarietat, pobresa, enfrontaments...). Són aquests problemes els que donen a la crisi una dimensió de desgràcia. En la segona, per a mi la correcta, utilitzem la paraula quan, en un moment de dificultats i després d’un diagnòstic adequat, s’accepta que el sistema està molt tocat o fins i tot obsolet, i es prenen mesures per millorar-lo o substituir-lo. Els problemes que es pateixen han servit de toc d’alarma per posar en marxa una veritable crisi, és a dir, un canvi d’orientació més profund. Quan l’actuació davant dels problemes només serveix per corregir-los però no s'aprofundeix prou en les causes, s’eliminen els símptomes de la malaltia però aquestes causes continuen persistint i és segur que es tornaran a produir noves situacions similars o diferents, però amb els mateixos orígens, que no s’han eliminat.

2. La crisi del 2008/09. He escrit sovint que, tal com jo vaig viure la passada crisi, vaig tenir clarament la impressió d’un cas concret del que acabo de descriure. L’origen proper de la crisi va ser un excés d’endeutament molt general i molt especialment dels estats i de les entitats financeres, que, a més, van ser falsos i imprudents en la valoració dels seus actius. Quan la bombolla va explotar, ja sabem tot el que va passar, i qui ho va pagar. Es va intentar resoldre tapant el forat, i aparentment es va aconseguir, però no es va aprofitar per aprofundir més en l’anàlisi de si el sistema econòmic actual era adequat davant d’una sèrie de nous reptes que havien aparegut en les darreres dècades del segle XX. Aquests reptes fan que el sistema que encara seguim mantenint sigui clarament insostenible en les noves circumstàncies i, per tant, si no es va més al fons, està garantida la continuïtat de noves crisis de diversos tipus.

3. Quatre reptes als quals cal fer front. Assenyalo solament de forma molt simple aquells que em semblen més urgents. a) Els nivells i les formes actuals de consum, els mecanismes per obtenir energia i la utilització innecessària, per a un sol ús, de recursos importants i escassos, no només tenen uns efectes directes en el canvi climàtic i en la contaminació, sinó que fan preveure que el planeta no podrà assegurar una continuïtat de benestar sostenible per a una població humana de més d'uns 8.000/9.000 milions de persones. b) La globalització de la informació i l’augment de la mobilitat fan que siguin més perceptibles i esdevinguin insuportables els nivells actuals i creixents de desigualtats de renda i d’oportunitats que existeixen, tant entre països com a l’interior de molts d’ells. Tant els enfrontaments que vivim ara com els diversos tipus de populismes amb dimensions emocionals, com la dificultat d’organitzar les migracions, ho evidencien. c) L’augment, en moltes parts, de l’esperança de vida i, per tant, l’envelliment de la població són una bona notícia, però demanen una revisió dels sistemes per garantir els recursos necessaris per al manteniment de les persones i per a la seva atenció sociosanitària. És clar que això exigeix reformes importants de tipus fiscal i de cotitzacions per poder-les atendre i per evitar conflictes entre generacions. d) Els sistemes de democràcia i de govern que tenim estan en perill, per efecte dels nivells de desinformació que inconscientment pateixen els ciutadans, i com a conseqüència de la percepció real que, encara que les polítiques permetin mantenir el creixement, ho fan augmentant les desigualtats.

4. Mirant cap a una altra banda. No pot ser que quan arribi la propera depressió, símptoma de la inadaptació del sistema a les noves realitats, fem una vegada més el mateix: reactivar l’economia, com molt encertadament va fer Mario Draghi, però quedar-nos tranquils d’haver superat l’entrebanc, i seguir endavant ben contents, com van fer la gran majoria dels governs europeus. ¿Serem capaços d’engegar realment les urgents reformes de fons que es necessiten, o seguirem mirant al cel?

Més continguts de