La desconfiança posa en perill la sostenibilitat

És urgent que es prenguin decisions davant els reptes ecològics, socials i informatius

Veig cada cop més clar que aquestes dues paraules estaran, en els propers anys, molt presents en el discurs polític i social, com a perill o com a causa. Confesso que algunes experiències, totes de la setmana passada, m’ho segueixen confirmant.  

He assistit, com a presentador en nom de la Fundació Ernest Lluch, a un diàleg entre R. Fishman i I. Sánchez-Cuenca titulat La fi de la confiança en les institucions; he hagut de preparar una conferència per a la Universitat de Lleida titulada Sostenibilitat i tecnologia; he llegit a l’ARA un article de J. Stiglitz amb el títol La fi del neoliberalisme i el renaixement de la història; he vist com Trump precipitava l’abandonament dels EUA de l'Acord de París; he observat l’estat dels països excomunistes 30 anys després de la caiguda del Mur, i he seguit amb preocupació les eleccions espanyoles. Tot plegat em porta a fer unes reflexions sobre aquesta relació entre sostenibilitat i confiança, segurament no prou entesa.

1. Dimensions de la sostenibilitat. La insostenibilitat és, sens dubte, un dels reptes actuals de les nostres societats. Un dels seus aspectes més coneguts i punyents és la seva dimensió ecològica: disponibilitat de recursos, contaminació per residus i emissions, escalfament global, canvi del clima... Aquest repte ens obliga a revisar el nostre model de producció i de consum, i el nostre sistema energètic, per evitar que el planeta deixi de ser capaç de suportar el volum i el creixement de la nostra població.

Però seria un gran error no prendre consciència que hi ha una segona dimensió també molt important que té a veure amb la insostenibilitat socioeconòmica: els desequilibris demogràfics, els canvis en el treball humà, el fort acaparament de la riquesa i el gran creixement de les desigualtats de rendes i d’oportunitats afecten les perspectives personals i poden acabar fent malbé la convivència, provocant la insostenibilitat política i posant en perill la democràcia.

Totes dues dimensions són importants i totes dues exigeixen la urgent utilització d’eines tecnològiques ja existents, la creació de noves eines i, sobretot, l’aplicació de unes mesures polítiques adequades que cal que tinguin una dimensió global.

En resum, estem davant de diverses insostenibilitats, i necessitem utilitzar dos tipus d’eines: les tecnològiques i les polítiques. Si no ho fem, els reptes es convertiran en greus problemes que ens afectaran molt, personalment i col·lectivament. 

2. L’origen de la desconfiança. Poso tres exemples de situacions actuals que segur que generen molta desconfiança dels ciutadans en la política i en els seus dirigents.

a) L'energia que consumim prové encara majoritàriament de cremar combustibles fòssils que no tenim al nostre territori, que són cada cop més cars, que són transformats per grups oligopolístics i que escalfen el planeta. És clar que la transformació, directa o a través del vent o de l’aigua, d’una petita part dels fluxos d’energia que rebem del sol, representaria eliminar la dependència exterior, reduir molt el cost de l'energia, augmentar l’eficiència en la transformació, eliminar la dependència dels grans productors, netejar l’atmosfera i el mar i descentralitzar el consum a través de xarxes intel·ligents. La tecnologies ja ho permeten, però en molts llocs la política i les pressions financeres ho fan difícil. S’estan perdent oportunitats que beneficiarien molta gent, i molta gent ja se n'adona.

b) La combinació del mercat i el creixement econòmic amb la disminució de les desigualtats, gràcies a la regulació i la redistribució fiscal, va funcionar a la UE durant molts anys, i va augmentar molt l'equitat. Però es va acabar a finals de segle. La coincidència de la globalització i la desregulació, especialment financera, va portar a una economia amb molts perdedors i pocs guanyadors, i a una progressiva polarització social. Ha quedat més que palesa la impotència dels governs estatals per plantar cara al mercat financer, i també la seva resistència a ampliar les competències de la UE, que ha augmentat la seva marginalitat en els afers internacionals. Aquesta barreja d’impotència per resoldre les necessitats dels ciutadans amb reticència a decidir canvis legislatius que recuperin el necessari progrés social, ha anat minant la confiança en els dirigents i ha facilitat l'aparició de forces polítiques populistes i antisistema.

c) La creixent implantació de les tecnologies digitals ha augmentat molt la connectivitat bidireccional, la capacitat de creació i distribució de la informació, i la transparència en la informació pública. Això ha tingut aspectes molt positius, però també ha fet minvar sovint la qualitat informativa i ha afegit a la activitat política una certa dimensió d’espectacle. En aquestes condicions el desenvolupament dels processos electorals ha anat derivant cada cop més en enfrontaments personals i en l’excitació de sentiments i emocions, en comptes de debats i discussions racionals sobre propostes polítiques. Tot plegat no ajuda pas a tenir confiança en la política.

Tal com deia al principi, és urgent que es prenguin decisions per fer front als tres tipus de problemes (ecològics, socials i informatius), ja que un augment de la desconfiança ens pot portar a una insostenibilitat política que posi seriosament en perill la democràcia liberal que hem conegut i que volem conservar.

Més continguts de