17/08/2016

Una mirada massa curta

3 min

Aquesta expressió, “una mirada curta”, es pot fer servir en dos sentits. Pot voler dir mirar només a prop en l’espai o mirar només a prop en el temps. Molt sovint les dues coses van barrejades, però jo ara vull parlar sobretot de la primera. És a dir, dels avantatges i els perills de mirar només al voltant d’un mateix.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En l’actual situació, que ja dura massa, de desorientació general i d’incomoditat en relació a l’economia i la política, jo em pregunto sovint què pot tenir més importància per a la vida futura dels meus néts, si les coses que puguin passar properament a Barcelona, a Catalunya, a Espanya o a Europa. Si ho tingués clar, m’ocuparia més d’unes coses i menys de les altres. La resposta no és simple ni fàcil d’explicar, però voldria expressar un convenciment creixent: per a aquells que vivim en l’entorn europeu, la resposta està cada cop més en els extrems; és a dir, en els àmbits relativament més propers i en els aparentment més llunyans.

Ho dic d’una altra manera, i ho explico: el futur dels catalans del proper mig segle estarà tant o més influït per l’evolució de Barcelona i per l’organització europea que per les polítiques catalanes o espanyoles, ja que el futur del món es determinarà molt al voltant de les grans aglomeracions metropolitanes i sobretot de les grans institucions supraestatals.

Aquesta previsió, que s’ha reforçat molt en els darrers anys, no és pas una novetat, ja que obeeix a una tendència que ja hem viscut últimament. Responeu seriosament a aquestes dues preguntes. ¿Creieu que el paper -petit però creixent- de Catalunya al món seria el mateix si no s’hagués viscut el fenomen Barcelona en l’àrea econòmica, urbanística, turística i fins i tot esportiva? ¿Penseu que la millora espectacular de l’economia espanyola entre els anys 70 i 90 va ser només el fruit de bones polítiques estatals, i s’hauria produït igual sense la incorporació a la Unió Europea? Jo tinc clar que en tots dos casos la resposta és negativa. Per completar la panoràmica, puc afegir una tercera pregunta de sentit contrari. ¿Les nostres dificultats actuals són només fruit d’errors en les polítiques econòmiques espanyoles dels darrers quinze anys o hi ha també una gran part deguda a la paràlisi en la construcció europea i a les equivocades decisions en el tractament de la crisi imposades per la UE? És evident que sí.

No ens ha d’estranyar, tot això. Pensem que dos dels fenòmens més importants dels darrers temps són la impressionant i progressiva acumulació de població en les àrees urbanes, com a conseqüència de les migracions, i la consolidació de grans unitats polítiques i econòmiques supranacionals, imprescindibles per fer front al poder del capital financer internacional. Tant una cosa com l’altra, però sobretot la segona, estan portant a la pèrdua de poder dels estats apareguts els darrers segles, que van tenir un paper important en l’era industrial però que van quedant obsolets en l’era de la globalització i la informació, que han comportat uns nous repartiments de sobiranies.

Per això em resulta incomprensible la malaltissa lluita de dirigents de l’estat espanyol per defensar aferrissadament la seva unitat, la seva uniformitat i la seva sobirania, en contra de la natural evolució del món. Ja sé que una cosa semblant està passant en altres indrets d’Europa, tal com el Brexit ha permès pensar; però m’ha semblat que són més aviat reaccions emocionals davant de la comprensible frustració que estan creant, en àmplies capes de la població, la crisi i el fracàs de les polítiques aplicades. Confesso que tampoc estic segur que sigui encertat pensar que ara el millor camí per al futur de Catalunya sigui convertir-se en un estat amb les competències, les atribucions i els problemes dels estats que hem conegut fins ara.

Tot això em porta a pensar que hauríem d’allargar la mirada i veure que la represa del procés de construcció d’una Unió Europea política, amb totes les correccions que s’han demostrat necessàries, seria el marc en el qual una bona part de les nostres dificultats actuals trobarien camins de sortida. La nostra política, sense abandonar les reivindicacions sobre el canvi de relació amb l’estat espanyol, hauria d’estar molt més present i jugar un paper molt més actiu en el procés europeu, ja que és aquí on es jugarà en gran part el futur dels nostres néts. I en aquest moment el procés està poc clar; o, més ben dit, està en crisi...

stats