Les propostes de Juncker
El president de la Comissió Europea va fer la setmana passada, a Estrasburg, el discurs anual sobre l’estat de la UE. No soc pas un fan de Juncker, l’ex primer ministre de Luxemburg; jo vaig votar per Schulz. Però això no m’impedeix reconèixer que en aquesta ocasió ha suggerit un seguit d’iniciatives interessants. N’analitzo sintèticament algunes.
1. Aprofitar els bons temps per avançar. Diu que, després d’un període de turbulències i perills (Le Pen, Brexit, Trump, Polònia, Hongria...), l’elecció de Macron i l’elecció prevista de Merkel ens permeten un període de calma que hauríem d’aprofitar per aclarir opcions i per fer passos endavant en la construcció europea, i completar tots els aspectes necessaris i pendents des de l’adopció de l’euro.
Hi estic d’acord. Ja n’hi ha prou d’immobilisme i de lentitud. Si no es fa així perdrem una de les darreres ocasions per evitar haver de tornar enrere. Cada vegada és més clar que, per funcionar bé, la unió monetària exigeix uns mínims d’unió fiscal i d’unió política. Si no hi són, la moneda única no produeix la convergència de les economies sinó al revés, i això afavoreix uns països i en perjudica d’altres. Els països del sud d’Europa ho hem petit directament, per molt que nosaltres n’hem tingut bona part de la culpa.
D’acord també que l’eix franco-alemany ha de prendre la iniciativa, però crec que les institucions comunitàries (Parlament, Comissió), que haurien de tenir un caràcter més democràtic, també haurien de tenir un paper més decisiu al costat del consell dels estats. Cal transferir a les institucions comunitàries algunes competències de caràcter macroeconòmic i de política exterior, i cal retornar als estats competències en temes que no tenen per què ser uniformes a tots els països.
2. Propostes puntuals. En trobo algunes d’interessants: un ministre europeu d’Economia i Finances; centrar la política industrial en la innovació, la digitalització i la descarbonització; crear una autoritat europea en temes de mercat de treball, a l’estil de l’actual Autoritat Bancària; canviar la unanimitat per la majoria qualificada en les votacions relatives a temes fiscals i de política exterior, i fusionar els càrrecs de president de la Comissió i president del Consell, nomenat pel Parlament.
3. Les dues velocitats. Coincideixo a eliminar-les. He dit i escrit sovint, els darrers anys, que la UE a dues velocitats és un element de confusió, ja que acaba sent una UE a la carta, en la qual cada estat fa la seva tria i utilitza el tractat a la seva conveniència...
Juncker proposa que els 27 membres actuals i els que puguin entrar tinguin tots el mateix estatus, els mateixos drets i les mateixes obligacions i la mateixa velocitat. Crec que és una proposta utòpica i poc realista, que impediria a tots avançar.
Acceptant la pluralitat dels membres, penso que hem de substituir les dues velocitats pels dos objectius. No és cert que tots vulguem arribar al mateix lloc, uns més lentament que els altres. Hem d’acceptar la realitat: alguns volem anar més lluny que d’altres.
Per això la UE ha de tenir una arquitectura doble: un centre que busca construir una unió política supraestatal (federal o confederal) i una perifèria que vol ser una unió comercial molt reforçada. Tant l’un com l’altre han d’avançar separadament. El que marca la frontera és la unió monetària. No es pot ser de la zona euro sense avançar cap a la unió política.
Estic segur que no es pot construir adequadament la unió política sense unió fiscal, polítiques econòmiques coordinades, correcció dels grans desequilibris comercials, tresor comú, deute mutualitzat, impostos europeus i, sobretot, un pressupost federal important que permeti transferències entre estats a través d’inversions en estructures equilibradores.
4. Ciberseguretat. Amb encert, Juncker centra l’atenció sobre les oportunitats i els perills que representa la digitalització. Diu que la democràcia està més amenaçada per ciberatacs que per bombes o tancs. Jo afegeixo que també ho està per la pèrdua de privacitat i per la manipulació de la informació. Sense informació rigorosa no hi ha vot lliure. Cal una regulació a nivell de la UE, i també a nivell global, de les xarxes d’informació per evitar el que hem viscut recentment als Estats Units i al Regne Unit.
Segur que Juncker no esperava una prova d’això el mateix dia del discurs. Va fer una concisa i clara resposta a una pregunta sobre l’actitud de la Comissió respecte a la situació a Catalunya. La manipulació amb què es van reproduir les seves paraules per part d’alguns polítics, d’alguns mitjans de comunicació o a les xarxes socials va ser tan esbiaixada que va obligar la Comissió a fer unes puntualitzacions l’endemà. És ben trist, però a ningú se li reclama cap responsabilitat per faltar a la veritat.
