Referèndums: quins i quan?

Tant el Brexit com el referèndum català parteixen d'una equivocada simplificació política

Dues vivències d’aquests dies em porten a redactar aquest article. En primer lloc, la inesperada i caòtica confusió que s’ha anat generant al Regne Unit a partir del referèndum sobre el Brexit, que està fent impossible trobar una solució amb prou consens polític i social, amb el perill que arribem a una situació molt perjudicial per als uns i els altres. I en segon lloc, i en paral·lel, les increïbles i radicals declaracions, en un sentit o en un altre, de gairebé tots els partits espanyols –i també d’algun català– sobre la celebració d’un referèndum, sense donar prou detalls del contingut que tindria; unes declaracions motivades suposo per interessos electorals, però mancades la majoria de prou racionalitat política, i que fan pensar en la impossibilitat de resoldre l’actual bloqueig. Deixo molt clares les diferències entre els dos casos, però no puc evitar trobar-hi elements similars relacionats amb una equivocada simplificació política.

1. Diferència. El referèndum britànic era sobre la sortida d’un tractat interestatal, i per tant la convocatòria no necessitava ni el permís ni el consens previ de la UE. L'eventual sortida pot ser després d’una negociació o fruit d’una decisió unilateral, acceptant en aquest cas les conseqüències de tipus econòmic i polític que se’n puguin derivar i que tants maldecaps estan creant a Brussel·les i, sobretot, a Londres. En el nostre cas es tracta de la separació d’una part d’un estat constitucional, i per tant les nocions de consens, de negociació i d'unilateralitat afecten de manera diferent i més exigent.

2. Referèndums. Altres elements es poden considerar similars, en concret la utilització del referèndum. Soc dels que creuen que prendre decisions d’aquesta importància només es pot fer a través d’un referèndum amb el màxim de participació possible de la ciutadania. Per això penso que en els dos casos s’haurà d’acabar acceptant la necessitat de fer un altre referèndum. Són equivocades i inacceptables les posicions que a Espanya neguen la necessitat d’un referèndum pactat, i les que al Regne Unit volen impedir-ne la repetició. Ho dic perquè veig que han mancat elements essencials en el dos referèndums celebrats.

3. Referèndum: quin contingut i en quin moment? Al referèndum català li va mancar el consens necessari, i tant el d’aquí com el d’allà van pecar d'una volguda simplificació. Demanar a la població que triï senzillament entre 'leave' o 'remain' o bé independència 'sí' o 'no', i que ho faci abans de qualsevol negociació, és a dir, sense poder o voler explicar quina seria la situació resultant de la decisió, quins costos podria tenir i com es gestionaria el resultat, és intentar simplificar erròniament una decisió política complexa. La resposta més intel·ligent en tots dos casos hauria sigut 'depèn'!

Haver-los celebrat en el moment inadequat va fer que el vot ciutadà, britànic o català, estigués condicionat per les perspectives i els escenaris contradictoris i sovint fruit del desig o de la manipulació que, tant aquí com al Regne Unit, van anar escampant sense cap vergonya els partidaris d'una opció i els de l'altra, i que després s’ha comprovat, en tots dos casos, que no eren realistes.

Un referèndum, a priori, pot ser una molt bona eina de caràcter consultiu, i fins i tot potser millor si preveu més de dues opcions. El resultat permet engegar una negociació que, si acaba en un pacte, ha de ser referendat pel poble amb caràcter vinculant. Si no hi ha negociació o pacte, el resultat sempre permet prendre decisions sobre el camí a seguir amb ple coneixement de quins són els escenaris, els suports i els perills reals.

4. Danys col·laterals. La vida social és molt complexa i l'acció política té l'obligació de resoldre o mitigar les lògiques contradiccions entre persones, grups o interessos, per ajudar a la convivència. La simplificació i radicalització que suposen els episodis actuals, originats per decisions polítiques, creen la sensació d’una fractura molt superior a la real, i obliden una gran part de la ciutadania que no se sent identificada ni amb el blanc ni amb el negre; són persones que seran clau en la solució final.

Què cal fer, doncs? Crec que la UE no pot fer gaire més del que està fent; els britànics han d’acceptar l’acord a què s’ha arribat i ratificar-lo o no amb un segon referèndum; els governs espanyols han d’acceptar una negociació amb Catalunya fent propostes constructives, i els governs catalans han d’abandonar les temptacions inútils de caràcter unilateral i buscar suports de majories més amplies, necessàries per modificar la posició espanyola i per obtenir el suport de les democràcies europees i forçar la negociació. El referèndum vinculant és el darrer pas.

Més continguts de