La immersió lingüística en primera persona

El model lingüístic ha aconseguit quotes objectivament altes de cohesió social

El Partit Socialista ha anunciat recentment la seva voluntat de reformular el model d'immersió lingüística en el seu proper congrés per flexibilitzar-lo en funció de l'entorn geogràfic de cada escola. En els últims tres anys com a diputat al Congrés he tingut la possibilitat de defensar el model d'escola pública de Catalunya davant d'una dreta i una ultradreta salvatges que fan servir la llengua com a element de confrontació territorial en la seva estratègia de tensionar la realitat plurinacional d'Espanya. Avui, però, no vull defensar la immersió lingüística com a diputat, sinó a partir de l'experiència en primera persona i en una doble condició: com a alumne escolaritzat en el model d'immersió lingüística i com a docent de llengua i literatura espanyoles a secundària. 

Soc fill d’una família humil i el meu pare i la meva mare van ser els més interessats en defensar l’actual model educatiu. Primer, per una qüestió de cohesió social i, segon, per un element d’igualtat d’oportunitats. I, certament, si el model d’escola pública no ha tingut tant èxit com caldria ha sigut més per l’infrafinançament del sistema –que ha perjudicat la pública respecte de les privades elitistes– que no pas pel model lingüístic, que ha aconseguit quotes objectivament altes de cohesió social. Cal remarcar, també, que l’objectiu del model d’immersió no és que l’alumnat acabi l’etapa d’escolarització parlant català, sinó que ho faci sent competent en les dues llengües oficials: el castellà i el català. Aquest és un element central del model d’immersió que sovint amaga el nacionalisme més identitari, que fa així un trist favor al sistema.

La flexibilització que proposen els socialistes ja la permet l’actual model a través del projecte lingüístic de centre

Com a professor de llengua i literatura espanyoles també puc explicar la meva experiència en primera persona. El nostre model encara continua sent necessari, especialment en determinats barris i en determinats entorns. Però és que la flexibilització que proposen els socialistes ja la permet l’actual model a través del projecte lingüístic de centre. L'escola pot definir “els criteris generals per a les adequacions de les llengües a la realitat sociolingüística del centre”, com diu literalment l’actualització de 2014. Per tant, em pregunto si proposar una mesura que ja existeix no té més a veure amb la voluntat d’alguns d’atreure vots d’un Cs a la deriva que de reflexionar sobre el sistema. Perquè jo continuo defensant que som els i les filles de famílies castellanoparlants els més interessats en defensar el model d’immersió lingüística. No per essències identitàries, ni per nacionalismes ni per una qüestió de banderes de la qual la llengua, qualsevol llengua, hauria de fugir. Cada alumne i cada família ha de tenir la llibertat de triar quina llengua fa servir i els poders públics tenen l’obligació de dotar la ciutadania de la competència en ambdues llengües. D’això va el model d’immersió lingüística. El consens polític, social i pedagògic que hi ha a Catalunya no és només pel model d’immersió sinó, fonamentalment, per l’equitat social d’aquest model. 

No es pot plantejar el debat de la llengua en clau electoralista o de reacció a la irresponsabilitat política d’alguns líders processistes, perquè això és alimentar el marc de la dreta. Si s’aborda aquest tema s’ha de fer amb dues premisses. La primera és que el debat ha de ser eminentment pedagògic. Amb la convicció de mantenir la cohesió i la igualtat d’oportunitats com a objectius prioritaris del sistema educatiu. El model d’immersió ha d’estar al servei d’aquests elements d’inclusió i no de l’interès electoral o les causes polítiques d’uns o d’altres. Per tant, cal incorporar la visió acadèmica i la riquesa del món universitari del nostre país a l’hora de fer reflexions tan sensibles. Sovint abandonem l’aportació essencial del món acadèmic i universitari per construir grans consensos polítics i socials. La segona, més urgent que debatre una hipotètica flexibilització del model educatiu, és dotar-nos d’una llei estatal de llengües que respecti, ordeni i fomenti el ric model plurilingüístic d’Espanya. No entenc que el PSC vulgui debatre sobre la baula més feble del sistema, la immersió, amb una dreta i una ultradreta crescudes i, en canvi, no s’atreveixi a plantejar un debat públic i serè sobre com abordem la realitat plurilingüística a l'Estat. M’agradaria trobar els i les companyes socialistes aquí. Ara en tenim l’ocasió. Si aconseguim un govern progressista a Espanya pot ser una oportunitat històrica per empènyer cap a la normalització lingüística a tot l'Estat. I el nou govern progressista haurà de tenir com a consens, no només per a Catalunya sinó també per a tots els territoris, la defensa i la promoció de la realitat plurilingüística de l'Estat per desplegar el projecte plurinacional dels pobles d’Espanya.