Pompeu Fabra i la catalanofonia

En una llengua farcida d’interferències, calia pouar en la llengua antiga i triar els elements més adequats

Avui fa cent cinquanta anys que va néixer Pompeu Fabra. A aquest propòsit, serà escaient -crec- parlar de la seva complicitat amb la catalanofonia, que designa el territori on es parla català. L’obra ingent de Fabra, oportuna, sàvia, clara, de qualitat, posseeix diversos valors entre els quals sobresurt la concepció integradora de la llengua, la recerca d’un compromís entre catalanofonia i estàndard. Així com el francès o l’italià van basar el seu model culte en un dialecte, el francià o el toscà, respectivament, perquè el mosaic de la llengua històrica era abruptament variat i, per això, era difícil la formació d’una koiné, el català, en canvi, oferia una remarcable homogeneïtat en la seva llengua històrica, formada de dialectes constitutius, hereus in situ del llatí parlat a l’angle nord-est de la Península, i de dialectes consecutius, conseqüència dels ulteriors repoblaments, que rebien del nord un dialecte “fet”, sense els quatre segles d’elaboració que tenien els constitutius.

Fabra va endegar un model de llengua participatiu, on tots els parlants s’hi sentissin representats

Coneixedor Fabra d’aquesta particular situació i de la profunda adhesió dels parlants, sobretot perifèrics, a la seva varietat, no va basar la reconstrucció lingüística, després de segles de convivència amb una llengua imposada, en un dialecte, sinó que va endegar un model de llengua participatiu, una mica federal, com ja deia J. Fuster (1953) i he oït a catalanistes estrangers, on funcionés la possibilitat d’opcions i tots els parlants s’hi sentissin representats; unes opcions seleccionades, garbellades segons criteris de tradició, genuïnitat, àrea d’ús, expressivitat, etc. El coneixement que posseïa de la llengua antiga li va fer rebutjar elements sense prestigi en la llengua escrita, com, per exemple, la iodització o l’article dit salat que, tot i formar part del codi col·loquial balear, mai van tenir carta de naturalesa en la scripta insular al llarg dels segles. I en el lèxic, més ric que els mecanismes fonètics o gramaticals, s’imposava un aplec i selecció treballosos. En una llengua farcida d’interferències, calia pouar en la llengua antiga i triar els elements més adequats, per retrobar la genuïnitat i l’esperit de la llengua. I també calia girar els ulls cap als dialectes incontaminats per formar un corpus viu i respectuós tant amb el català central -el menys “dialectal” dels dialectes- com amb els altres dialectes. Fabra no havia estat en contacte directe amb usuaris de tot el domini lingüístic, com havien fet Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, però va suplir aquesta mancança pouant intensament en l’anomenat Diccionari Aguiló, que havia dirigit amb Manuel de Montoliu: d’aquesta font va extreure materials diatòpics per al seu diccionari, molt més abundosos del que s’ha dit i que farien callar els crítics que l’acusaven d’un suposat centralisme. Els meus recorreguts per gazofilacis lèxics antics i moderns m’han portat a anàlisis comparatives del Diccionari Aguiló i el Diccionari general de 1932 i m’ha sorprès la profusió de formes dialectals d’aquell inventari: hi trobareu elements diatòpics de les Illes, València, el Matarranya, el Segrià, la Cerdanya, el Conflent, etc., com ara búcar, bitè, aranya de forat, a trompons, tenderol, tirany, fer la grèmola, gicar, garranyic, tenir bona garra, garbejar, ganyol, ganyó, ganyada, gambirol, flocar, estormia, esfarinar, escorniflaire, escarxar-se, collada, badaluc i un llarg etcètera. Arran de l’exili de Prada, Fabra entra en contacte amb el català rossellonès i s’enamora de paraules com envermenat (ple de cucs), a l’encop (alhora), espellir (descloure’s), etc., fins a catorze unitats, que va enviar a l’Institut per a la seva inclusió en la segona edició del Diccionari general. Els seus responsables, però, amb un esperit més restrictiu que el del Mestre, només en van acceptar la meitat. Aquesta actitud oberta, inclusiva, generosa cap a la variació diatòpica coneixia una llarga tradició a casa nostra: O. Pou (1580) agermana formes valencianes amb gironines (alzina/carrasca); P. Torra (1640) inclou mots centrals al costat d’occidentals (llombrígol/melic), i el mateix tarannà el trobem en diccionaris posteriors com el d’Esteve et alii, el quintilingüe, el de Labèrnia, el de Rovira i Virgili. També Moll a les Balears i Sanchis Guarner a València assajaran amb fortuna una acomodació de la normativa general a les especificitats d’aquests dos grans dialectes. L’edició de 1995 del Diccionari de la llengua catalana ampliarà notablement l’anterior nòmina de diatopismes i la Secció Filològica de l’Institut, conscient de la importància, en la vida moderna, dels mitjans de comunicació orals, ha elaborat unes propostes d’estàndard oral que constitueixen unes normes que orienten sobre la bondat de particularitats utilitzables en un àmbit restringit i compatibles amb l’equivalent més general: aquesta estratègia contribueix a satisfer l’adhesió dels parlants a la seva varietat i, alhora, a salvaguardar formes genuïnes, dotades de tradició i/o expressivitat.

En aquest cent-cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra és just recordar aquest aspecte de la seva obra, encarant una llengua flexible amb la seva unitat.