30/10/2017

Les dues qüestions

4 min

Hores abans de la declaració d’independència al Parlament i de l’aplicació de l’article 155 al Senat, hi va haver l’últim intent de mediació a través del lehendakari Urkullu. Les posicions van variar al llarg de les hores, però finalment eren: la Generalitat convocava eleccions i el govern central no aplicava l’article 155. El govern central no va voler donar garanties d’aquest pacte i la Generalitat no va mantenir la seva posició de convocar eleccions. Va ser un error greu perquè amb les eleccions convocades era difícil explicar la intervenció de la Generalitat, i el govern central hauria limitat necessàriament l’aplicació del 155.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Malgrat tot, la situació ha resultat estructuralment similar. Eleccions al desembre i l’aplicació de l’article 155 sembla que -s’haurà de veure- amb contenció. La principal diferència és que, destituïda la Generalitat, els processos contra els seus líders seran imparables. Per a l’unionisme seria una manera d’erosionar el suport dels votants dels partits sobiranistes a les eleccions del desembre... per cansament i desvinculació. Però hauria de ser al contrari.

Davant d’aquesta situació, per als sobiranistes hi ha una primera qüestió, presentar-se a les eleccions o no fer-ho, i una segona, com fer-ho si es fa.

No presentar-s’hi és deixar un buit que serà ocupat per altres partits i, sobretot, perdre les institucions de la Generalitat, que tant ha costat guanyar al llarg dels anys. Mitjans de comunicació, ensenyament, assistència social, etc., seran profundament alterats si governa Ciutadans. És una irresponsabilitat política majúscula perjudicar aquest capital acumulat.

Hi haurà persones independentistes que no voldran votar en unes eleccions convocades pel govern central pel simple fet de ser-ho, però la pregunta és: quina solució és millor que aquesta? Quins beneficis es treuen de boicotejar les eleccions en les circumstàncies actuals?

Unes eleccions a les quals els partits sobiranistes no es presentin poden ser teòricament la causa d’una participació de només el 30% o 40% de la població, i això en reduiria la legitimitat. El govern elegit amb no més del 20% dels sufragis tindria una insuficient representativitat de la ciutadania en tots els casos, però en especial i en concret per afrontar la difícil tasca que la població majoritàriament demana: negociar un nou encaix de Catalunya i Espanya... i eventualment la independència. Aquesta hipòtesi és teòrica i especulativa perquè és altament probable que els comuns s’hi presentin, i en aquesta circumstància la participació superarà probablement el 50% i, per tant, el boicot perdria la seva força.

El ministre portaveu del govern central ha dit que a aquestes eleccions s’hi pot presentar tothom i ha advocat perquè s’hi presenti el president Puigdemont. Si l’afirmació és certa -es veurà les properes setmanes-, la hipòtesi d’unes eleccions amb una àmplia participació és possible.

Presentar-se a les eleccions demostrarà als catalans, als espanyols i al món, sense cap dubte, el suport que té el sobiranisme, i hauria de permetre tenir un govern inclusiu, que sigui tant dels independentistes com dels unionistes, que pugui emprendre la tasca de reformar l’actual autonomisme i fins i tot, si fos el cas, arribar en un futur indeterminat a la independència. Això tancarà el parèntesi d’incertesa social i econòmica actual amb benefici per a tothom, però sobretot per a la ciutadania.

No presentar-s’hi és continuar amb la incertesa. És probable que a llarg termini el conflicte es resolgui a favor d’un poble que creu en ell mateix, però això no passarà sense dificultat i sense patiment. Caldria triar el camí menys difícil... i sobretot tancar les ferides entre nosaltres, siguin grans o petites.

La segona qüestió per als partits sobiranistes és com concórrer a les eleccions, si en coalició o separats, i si en coalició o no amb partits que no són independentistes però que volen un canvi profund en l’estructura política actual de Catalunya.

Les eternes discussions de com s’aconseguiran més vots, de qui ha de liderar la coalició, tornaran a ser presents... i generaran llargs debats.

Tot això no és rellevant perquè l’important és el que passarà l’endemà de les eleccions. Que sigui possible fer un govern de coalició que aplegui més del 60% dels sufragis, perquè la clau de volta és poder negociar amb força amb el govern central.

És possible, però no probable, que l’independentisme aplegui més del 50% dels vots. En aquest cas, la qüestió és clara, s’haurà de negociar la independència. No es podrà discutir la majoria malgrat que alguns diran que en cal una de reforçada. La democràcia és clara, guanya qui té més del 50% dels vots malgrat que sigui recomanable que la majoria sigui al més àmplia possible si l’empresa és transcendent, i aquesta ara i aquí ho és.

Si, com és probable, això no passa, la coalició hauria d’incloure ERC, el PDECat i els comuns per tenir un nombre de vots gran que li doni suport, i en aquest cas seria necessari pactar una posició compartida que seria un federalisme real o un Estatut a la basca com a primer pas cap a altres fites...

Sembla clar que, encara que l’independentisme tingués més del 50% dels vots, un govern de coalició amb els comuns seria altament desitjable perquè cosiria la ruptura ara real de l’independentisme amb la resta de la societat. Aquest problema és seriós, no s’havia tingut mai abans.

En qualsevol cas, cal temps per poder cohesionar la societat. Estem perdent entesa i harmonia. La societat catalana és plural, no veure-ho és un error.

L’important és no caure en una divisió social enfrontada, la qual cosa requereix que els comuns formin part activa del nou govern. Certament, el PSC és també un soci possible, però la seva trajectòria ha estat darrerament difícil d’entendre pels seus problemes interns.

En definitiva, els vots definiran què s’ha de negociar i com, perquè és evident que la situació actual d’autonomisme és rebutjada per una àmplia part de la ciutadania.

stats