‘Fall back’

Guanyar un conflicte suposa tenir la força d’aguantar-lo i l’habilitat de conduir-lo

L’expressió és anglesa. Significa l’alternativa en cas que la solució o la proposta principal no funcioni. No hi ha una expressió equivalent en espanyol o en català. La paraula alternativa conté en aquest sentit un concepte insuficient, perquè no denota l’ús de l’alternativa com a recanvi, sinó només com a possibilitat.

La paraula no existeix en espanyol possiblement perquè és un concepte estrany, no usual, de la mateixa manera que la paraula tertúlia, en el sentit que ha pres relatiu a dir el primer que es pensa sense més reflexió o informació, no existeix en anglès o en alemany: és per a ells, de manera anàloga, un concepte estrany.

En la història d’Espanya hi ha nombrosos casos en què la fall back solution no hi era, no s’havia previst, i el fet que fallés la solució mobilitzada va portar al desastre. El fet de no planificar les accions, de no preveure la coherència entre el fi i els mitjans, és una forma indirecta de no tenir fall back solution.

Els Àustries tenien als segles XVI i XVII dos conflictes, a la Mediterrània els turcs i a Europa França i Flandes. Espanya venç a Lepant i a Pavia, però no es tenen els mitjans per treure benefici, per explotar, les victòries militars. Els recursos no hi són i l’estat, malgrat tenir l’imperi colonial més gran del món, fa fallida set vegades en 150 anys, cosa que encareix el deute i agreuja el problema de la manca de recursos. La fall back solution podia ser prioritzar i abandonar el menys important dels dos objectius, o pacificar el conflicte amb l’enemic o compartir-lo amb un aliat...

El gran desastre es produeix entre 1640 i 1659, quan el comte duc d’Olivares declara la guerra a França i pretén envair-la des del nord, Flandes, i el sud, Catalunya. Els exèrcits espanyols avancen a França menys de 100 km abans de ser derrotats. Portugal, veient la feblesa d’Espanya, es revolta i es declara independent. Catalunya s’aixeca contra la política centralista i la Unión de Armas -que grava amb impostos el cost de la guerra-, les tropes reialistes la reprimeixen, la Guerra dels Segadors és cruenta. El president de la Generalitat, Pau Claris, busca com a última alternativa aliar-se amb la França de Lluís XIII. Tot acaba a Catalunya en desastre i amb ressentiment, “endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”.

En diversos moments històrics Espanya no havia definit què fer si el que semblava possible passava

Espanya perd amb la Pau dels Pirineus el 1659 el Rosselló, la Cerdanya i l’Artois... La victòria de Felip IV a Catalunya no redueix la magnitud del desastre. L’empresa era excessiva per als recursos disponibles. No s’havia previst que amb la Pau de Westfàlia el món canvia. Es passa de l’autoritat de l’emperador i el papa als estats nació. El pragmatisme de Richelieu s’imposa.

A finals del XVIII Espanya s’alia en acord desigual amb França contra el Regne Unit, Napoleó manipula Carles IV i Ferran VII. El Regne Unit tenia la primera flota del món i per tant era el perill més cert contra l’imperi espanyol d’Amèrica. L’aliança amb França porta a la guerra oberta contra Anglaterra. Espanya perd la flota -essencial per al comerç- i les colònies el 1805 a Trafalgar i això decanta definitivament la pèrdua de les colònies americanes 20 anys després, sense un intent polític d’arribar a un acord comercial que mantingui la relació econòmica encara que es perdi el poder polític. No es busca tampoc aliar-se amb el líders sud-americans per evitar el trencament de l’imperi en múltiples estats... Paradoxalment els objectius inicials de les revoltes de Bolívar i San Martín no eren contraris a Espanya... Les batalles de Cochabamba i Cartagena que Espanya guanya fan pensar que es pot dominar la rebel·lió, però són el preludi del que és inevitable. No es té la força econòmica i militar per fer una guerra a 4.000 milles de la metròpoli. El món ha canviat... l’aristocràcia dona pas a la burgesia.

Tampoc s’havia previst la fall back solution, n’hi havia moltes i múltiples. La conseqüència va ser la pèrdua de l’imperi colonial.

A final del segle XIX Cuba és un valor econòmic per a Espanya per producció agrícola i mercat. Els EUA atien l’independentisme de l’illa per interessos evidents. Espanya ho combat amb les armes. El general Weyler és el primer a establir un mètode eficient per combatre la subversió i l’independentisme. Sembla que es pot guanyar la guerra.

Espanya no concedeix una autonomia a Cuba quan aquesta solució encara era possible i creu que la victòria militar a la Guerra Llarga de 1868 a 1878 amb la Pau de Zanjón farà que la situació colonial es mantingui. La confrontació militar està perduda a llarg termini i Espanya en una bogeria nacionalista declara la guerra als EUA, una guerra que perd de manera absoluta encara que l’honor “se salva” -“ mejor honra sin barcos que barcos sin honra ”- quan la derrota naval de Santiago és total.

Tampoc hi havia fall back solution. Espanya tenia clar el que volia fer però no havia planificat com fer-ho ni havia definit què havia de fer si el que semblava possible arribava a passar. La desproporció entre objectius i mitjans una vegada més... El món havia canviat, l’allistament forçós revoltava els treballadors i impulsava l’anarquisme. La Setmana Tràgica.

Hi ha dos trets comuns en aquests fets històrics: pensar que la situació de partida es mantindrà, i no preveure la força de l’adversari i la pròpia, no mesurar si hi ha proporcionalitat entre objectius i mitjans.

Espanya afronta avui un problema que podria ser vist com a menor, però que potser no ho és tant pel seu impacte social i d’imatge externa: la desafecció d’una part important de la població catalana, que vol decidir si vol seguir formant part d’Espanya o separar-se’n. És motiu de reflexió si malgrat la teòrica feblesa de Catalunya no s’ha comès el mateix error, pensar que tot quedarà igual, no fer una oferta atractiva, no mesurar la força política i social d’un moviment d’ampli abast quan el conflicte té lloc en un escenari de democràcia i de respecte de les minories, dintre de la UE. Guanyar un conflicte suposa tenir la força d’aguantar-lo i l’habilitat de conduir-lo...

Etiquetes

Més continguts de