El joc de la gallina

En la política espanyola el pacte és viscut com una feblesa

En menys de quatre anys, a Espanya hi ha hagut tres eleccions generals i ja ha començat el compte enrere per fer les quartes. Durant aquest temps, Mariano Rajoy va necessitar dues eleccions i estar deu mesos en funcions per poder ser escollit president. Al cap d’un any i mig va arribar la moció de censura que entronitzava Pedro Sánchez, que, després de governar deu mesos més de forma interina, va convocar unes altres eleccions que mantindran en funcions l’executiu durant qui sap quants mesos més. Aquesta situació no s’havia produït mai abans.

Fins fa només deu anys, el PSOE i el PP sumaven 323 dels 350 diputats del Congrés i acumulaven el 83,4% dels vots. Avui, els dos partits només sumen 189 diputats i el 45,4% dels vots. Aquella alternança entre populars i socialistes que funcionava com un rellotge, per a disgust d’uns i altres, sembla ara una cosa del passat. El sistema polític espanyol no ha sabut digerir el final del bipartidisme ni mai ha cultivat una cultura política basada en el pacte. De fet, en la política espanyola el pacte és viscut com una feblesa i no com el mecanisme per quadrar, en forma de programa polític, les aritmètiques que els ciutadans decideixen a les urnes.

La negociació de les darreres setmanes entre el PSOE i Podem per la investidura de Pedro Sánchez ha estat un espectacle lamentable, només apte per a professionals de la política. En cap moment hi ha hagut una discussió sobre un programa de govern. El debat que ha conegut l’opinió pública s’ha centrat només en una baralla de galls per les quotes de poder. El primer assalt va consistir en aclarir si hi hauria un govern monocolor o hi hauria ministres dels dos partits; el punt se’l va emportar Podem. El segon assalt es va centrar en fer caure Pablo Iglesias com a vicepresident; aquest punt se’l va anotar el PSOE. I els darrers dies hem assistit a una autèntica tómbola ministerial, amb ofertes i contraofertes, que s’ha saldat amb un KO dels oponents i amb la investidura fallida.

El discurs dur contra l’independentisme i contra Podem, ben apuntalat pels grans grups mediàtics, està condicionant les decisions del PSOE

Com en la pel·lícula 'Rebel sense causa', on James Dean i el seu contrincant circulen en dos cotxes sense frens, a tota velocitat, en direcció a un precipici, Pedro Sánchez sempre espera que els altres saltin del vehicle i puguin ser assenyalats com uns covards. És el que en la teoria de jocs es coneix com 'el joc de la gallina', on tots dos perden si ningú canvia de direcció a temps. Sánchez s’ha acostumat a fer una política basada en jugar al tot o res, confiant que al darrer minut li regalaran la majoria per evitar mals majors. Ho va fer amb la moció de censura, que va sortir bé perquè el premi de votar-la era fer fora la dreta corrupta, i ho va intentar després amb els pressupostos. Ara, en la negociació per la investidura ha volgut jugar la mateixa carta creient que podria acorralar Podem i guanyar per deu a zero. Per ara no ha estat així.

Tot i els mals resultats de la dreta espanyola, és evident que el seu discurs dur contra l’independentisme i contra Podem, ben apuntalat pels grans grups mediàtics, continua marcant l’agenda política a l’Estat i està condicionant les decisions del PSOE. Tenir ministres a les ordres de Pablo Iglesias, que no reneguen del referèndum ni aplaudeixen l’aplicació de l’article 155, o ser president amb el suport dels grups independentistes, pot comportar un preu electoral que Pedro Sánchez no es veu capaç de pagar. El conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, tot i ser el problema més gran que té Espanya, no va merèixer ni un minut en el discurs d’investidura del candidat a president del govern. Aquest silenci tan eloqüent subratlla encara més com n’és de determinant la qüestió catalana, i si Pedro Sánchez fa el mateix que va fer Mariano Rajoy, té tots els números d’acabar com ell.

Repetir les eleccions pot donar un nombre d’escons diferent, però l’aritmètica probablement serà la mateixa. I pot passar que menys diputats de Podem tinguin un preu encara més alt per al PSOE si són imprescindibles per evitar unes terceres eleccions. La política no es pot convertir en una gran partida de pòquer. La tàctica, el curt termini i la demoscòpia compulsiva no poden convertir en paper mullat el vot dels ciutadans i les seves il·lusions. Pedro Sánchez va generar unes expectatives que la realitat ha evaporat en molt pocs mesos, i això es pot traduir en més abstenció i desinterès si es convoquen unes altres eleccions.

Els resultats del 28-A permeten forjar una majoria parlamentària que busqui respostes a les preguntes i trobi solucions als problemes. Pedro Sánchez no té dret a repetir eleccions fins que surti un resultat que li agradi. De fet, té l’obligació i la responsabilitat de fer política, de pactar i de sumar voluntats. Lluny d’això, però, ara comença una cursa per buscar culpables del desgovern i penjar la llufa a l’altre. Per al PSOE i Podem hauria estat perfecte que l’independentisme hagués bloquejat la investidura, però l’abstenció d’ERC els posa davant del mirall a tots i no els dona el pretext de culpar els altres per no tenir el govern que ells no han sabut fer.

Més continguts de