Esquerra i dreta, dalt i baix
Entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials franceses, molts mitjans i comentaristes es van afanyar a subratllar els punts de contacte entre els votants de França Insubmisa i el Front Nacional. Els intents de Marine Le Pen de picar l’ullet a alguns d’aquests votants i les reticències dels líders de l’esquerra francesa a mostrar obertament el seu suport al candidat centrista Macron van alimentar el relat. A partir d’aquí es va fer créixer, mediàticament, la idea de les coincidències de l’esquerra alternativa i l’extrema dreta en una nova dimensió política, la que enfronta el populisme amb els partits establerts.
Però les dades de transferències de vot apunten en una altra direcció. Més enllà del mite dels extrems que es toquen, en realitat l’eix fonamental de competició ha sigut la tradicional oposició esquerra-dreta. Per això el percentatge de votants de Mélenchon que hauria passat al Front Nacional a la segona volta és molt limitat i, de fet, Le Pen va rebre molts més vots procedents de Fillon. Al voltant d’un 20% dels electors de centredreta van passar a l’extrema dreta, mentre que no més d’un 5-7% dels votants de França Insubmisa van triar Le Pen. Al capdavall, tot plegat s’explica més fàcilment per la competició tradicional en l’eix esquerra-dreta que no per una nova dimensió populisme-establishment que, en tot cas, ha tingut un paper secundari.
No és la primera vegada que passa. De fet, fa l’efecte que més aviat s’ha tendit a exagerar el paper de la dimensió populista i, en realitat, l’eix esquerra-dreta segueix dominant la política de la majoria de democràcies i sobreviu als seus il·lusos enterradors.
Fixem-nos, per exemple, en el cas de Podem a l’estat espanyol. En el moment de la seva entrada en escena, la seva gran aposta va ser la d’escapar del marc tradicional esquerra-dreta i, per dir-ho en les seves paraules, “capgirar el tauler de joc” de la política espanyola. Aspiraven a fer-ho bascular tot al voltant d’una oposició vertical, entre els de dalt (la casta) i els de baix (el poble), i així trencar els esquemes polítics.
Però també en aquest cas les dades mostren que no se n’han acabat de sortir. Podem va quedar, ben aviat, confinat a l’espai de l’esquerra. L’aparició del “Podem de dretes” que demanava Josep Oliu, de la mà d’Albert Rivera, hi va contribuir decisivament. Amb un nou partit en l’esquema, Podem no podia monopolitzar de manera creïble la novetat enfront del bipartidisme tradicional, i el seu espai electoral va anar escorant-se cap a l’esquerra tradicional. Els seus propis gestos, com els pactes amb Esquerra Unida o els discursos dels seus quadres -provinents majoritàriament del món de l’esquerra alternativa-, han acabat d’aprofundir en aquesta direcció.
Tot plegat ens demostra que l’emergència de discursos populistes pot contribuir a realinear els electorats, però difícilment substitueix la dimensió esquerra-dreta com a eix fonamental de competició política. El populisme, de fet, és el que es coneix com una ideologia prima : no ofereix una cosmovisió global, amb respostes per a tot, sinó que necessita anar acompanyat d’altres ingredients ideològics.
Per això trobem populismes integradors i populismes excloents, populismes d’esquerres, de dretes i d’extrema dreta. Més enllà de la mala premsa que té el terme populisme, de fet és un component ideològic que es presenta en formes molt diverses, algunes que promouen la democratització i la integració política de sectors exclosos, i d’altres que més aviat busquen l’efecte contrari, de reforçar les exclusions.
Per això és difícil que el populisme, per ell mateix, aconsegueixi articular els sistemes polítics. Perquè els conflictes distributius tradicionals, que enfronten les esquerres i les dretes en l’àmbit socioeconòmic, i els conflictes ètics i culturals (sobre el paper de la religió o la diversitat cultural, per exemple) segueixen sent els que, majoritàriament, estructuren la decisió de vot. La contraposició entre els partits tradicionals, representants de l’establishment, i partits emergents que fan servir discursos populistes pot sacsejar els sistemes de partits establerts i de fet ha sigut clau per a l’entrada de nous actors. Però en la majoria dels casos el que segueix dominant és la competició entre esquerres i dretes, que pren formes específiques diferents en cada context però que té elements comuns molt definits.
