30/05/2020

La gran centrifugadora

4 min

Entre tant de soroll és difícil de saber què passa realment als centres de poder de l’Estat. No fa gaires setmanes hi circulava el globus sonda d’uns nous Pactes de la Moncloa [sic] per afrontar la reconstrucció postcovid a partir d’un consens inspirat en la mitificada Transició. Allò, però, no va passar de ser una especulació político-mediàtica sense més recorregut. Un intent fallit de trobar una taula de salvament per al govern davant les dificultats que s’albiren. Però és força evident que la dinàmica que predomina en aquest moment està més aviat dominada per la polarització. La política espanyola s’ha convertit en una gran centrifugadora, molt condicionada per la dinàmica de radicalització de Vox i el PP. Els intents del PSOE i del que queda de Ciutadans d’assajar un pacte centrista no sembla que hagen de tenir la força suficient per capgirar aquesta tendència, tot i que és el que voldria el PSOE.

A ningú no se li escapa que la primera preferència del PSOE era fer un govern centrista i moderat, bé en solitari, bé amb el suport de Ciutadans. Tendim a oblidar-nos-en ràpid, i ara ja sembla que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’hagueren entès des del primer dia. Però les resistències del PSOE a la fórmula de la coalició amb Podem i als acords parlamentaris amb els sobiranismes català i basc són el que va portar a la repetició d’eleccions el 2019. Llavors l’alineament d’Albert Rivera amb la dreta més dura i el rebuig de Podem a donar suport extern a cap maniobra d’aquesta naturalesa ho van fer impossible. Avui, les escorrialles de Ciutadans pensen que tenen una petita oportunitat de tenir algun paper rellevant, i a Podem no se li fa tan indigest aquest suport ara que estan asseguts al consell de ministres.

Però, tot i els incentius d’uns i altres, no sembla que aquesta fórmula tinga gaire recorregut. Provoca tensions a Ciutadans, entre altres coses perquè requereix la participació d’altres formacions d’àmbit no estatal. Però, sobretot, perquè la dreta sociològica i mediàtica madrilenya està molt allunyada d’un escenari de moderació i diàleg amb el govern central. Més aviat utilitza una retòrica precolpista, i ja prepara una bateria de maniobres judicials contra el govern central per la crisi del covid. I ja sabem que a Espanya les croades judicials de la dreta i de l’extrema dreta troben, sempre, moltes facilitats. Informes a mida de la Guàrdia Civil, acusacions populars sempre permeses i ben finançades, i una gran, enorme, connivència de fiscals i jutges, especialment dels tribunals superiors.

Tot això ha començat per un conflicte obert entre el ministeri de l’Interior i la Guàrdia Civil. Hi ha qui, erròniament al meu parer, ha interpretat aquest conflicte com una guerra entre els aparells de l’estat profund i el govern progressista. En aquesta interpretació se’ns presenta el govern com una mena d’outsider dels aparells de l’estat. Però no hi ha res més lluny de la realitat, si més no pel que fa al PSOE. Perquè el PSOE és, fonamentalment, un partit d’estat. De fet, diria que la naturalesa profunda d’allò que s’ha anomenat el règim del 78 passa, entre altres coses, per la incorporació plena del Partit Socialista i el seu entorn als centres de poder de l’Estat. El perfil del ministre de l’Interior, protagonista ara de les tensions amb la Guàrdia Civil, n’és una bona mostra: Marlaska fou magistrat de l’Audiència Nacional i va ocupar diversos càrrecs en el poder judicial d’aquells als quals no s’accedeix per mèrits sinó per cooptació. Per això, si hi ha una guerra oberta als centres de poder de Madrid és, en tot cas, dins dels aparells de l’estat i no entre els aparells de l’estat i un govern suposadament perifèric.

En tot cas, tot plegat configura un escenari poc tranquil·litzador, per la crisi econòmica causada pel covid. Tot i que encara en desconeixem la magnitud, que dependrà, entre altres coses, de l’oxigen europeu, sí que sabem que les crisis econòmiques provoquen, sempre, descontentament polític. Un descontentament que es pot expressar de moltes maneres, esclar. La més habitual és el càstig al govern i el seu recanvi pel principal partit de l’oposició. Però quan les crisis són profundes i llargues, o quan afecten sistemes de partits febles, llavors afavoreixen l’aparició i creixement de partits protesta. És el que va passar amb l’anterior crisi: en el primer acte, el 2011, es va canviar el PSOE pel PP. Però en el segon fou el conjunt del sistema de partits que es va capgirar.

El problema, tanmateix, és que avui qui està més ben situat per recollir un hipotètic descontentament no és Podem sinó un partit com Vox. I això ho canvia tot. I, enmig de la centrifugadora, el marge per a una solució política al conflicte català és encara més estret. Si el PSOE ja tenia poques ganes de posar-s’hi, ara no en deu tenir gens.

stats