Breviari de la distensió

1. Errors. Una vegada més, sembla que les dones estan més preparades que els homes per reconèixer els errors comesos. En la conversa amb Esther Vera que aquest diari va publicar diumenge, a Carme Forcadell no li queien els anells a l’hora d’explicar que les coses “no es van fer bé, perquè, si no, no estaríem a la presó ni a l’exili”, que “vam menystenir l’Estat i vam fer una mala lectura de la realitat” i que “la política s’ha de fer des de la llibertat, perquè la presó ens afecta emocionalment i les decisions polítiques cal prendre-les racionalment”. És un petit breviari d’indicacions per als temps que venen. No és que aquestes coses no se sàpiguen, el que costa és reconèixer-les públicament. Quan el president Torra diu que s’ha de complir el mandat del poble d’implementar la república, segur que no ignora que no es reuneixen les condicions perquè això sigui possible. Però prefereix mantenir la ficció, encara que sigui a costa de prolongar una situació insuportable d’enfangament i de bloqueig. I tan evident és la fugida de realitat que Torra va atribuir la inacció governamental a la impossibilitat d’atendre alhora la situació excepcional de repressió i confrontació amb l’Estat i les necessitats quotidianes de la ciutadania.

ARANWS20191215_0056Carme Forcadell: “S'ha demostrat que l'estratègia que vam seguir no era guanyadora”

2. Secularitzar. En les darreres hores, ha quedat clar que només hi ha una opció per a la investidura de Sánchez: el govern d’esquerres amb l'abstenció d'ERC. L’alternativa és la repetició d’eleccions. És hora d'iniciar la distensió. I en aquest context la investidura és un mal menor que no s’ha de deixar perdre. Frustrar-la podria tenir explicació per les baralles internes de l’independentisme però no aporta cap benefici a Catalunya. I, si algun dubte hi ha, la reacció d’amplis sectors polítics i mediàtics d'Espanya el dissipa. La dreta, una part del mateix PSOE i la majoria de l’opinió publicada posen el crit al cel davant la possibilitat que un govern espanyol depengui d’un partit independentista amb líders condemnats per sedició; i, en canvi, legitima cada dia i sense cap escrúpol a Vox, un partit que té una política de combat contra les polítiques de gènere, contra la immigració i contra les polítiques d’emergència ecològica –valors fonamentals d'una democràcia liberal– i que té l’autoritarisme nacionalcatòlic com a projecte polític.

Estem en un moment de dinàmica nacionalisme contra nacionalisme. I el problema és que als nacionalismes els costa molt fer la revolució laica. A fi de comptes, la nació ha operat com un transcendental, dipositari de la transferència teològico-política del poder per delegació divina. Aquests moments en què la bandera ho justifica tot són extremadament perillosos. I és tan gran la perversió que sectors intel·lectuals de tradició crítica han arribat a sacralitzar la Constitució, convertint el que és instrumental en principi fonamental de l'única nació espanyola. Perquè la Constitució ho diu. Amén. I fins i tot a Iceta li toca el rebre per haver dit una cosa tan elemental com que Espanya és una nació de nacions (no sé si tantes com ell diu).

També el sobiranisme català ha de completar la seva secularització. Els temps que venen reclamen voluntats racionals, capaces de llegir la realitat social i no d’imposar-li marcs referencials disfressats d’exigència moral. És l’hora de recrear les condicions per parlar-se i entendre’s. I això és lent, perquè són moltes les ferides, les ignoràncies i les intransigències. Fins i tot el primer pas, el reconeixement mutu, requerirà paciència. Però si es vol sortir de l’atzucac no hi ha altre remei que fer petits passos com aquesta investidura que no ha de resoldre res però no té una alternativa millor. I compartir amb la resta d’Espanya la lluita contra el neofeixisme que, amb objectius clars i estratègies perfectament definides, està infectant les societats europees, aprofitant la impotència dels demòcrates.