Decidir per un mateix
1. APOSTA. Algunes notes intempestives sobre els dies que ens esperen. Tothom dona per feta la inevitabilitat del xoc. Es pot resumir en una frase: cap de les dues parts està en condicions de fer una oferta que sigui acceptable per l’altra part sense perdre la cara davant dels seus. El darrer acudit, la proposta de Pedro Sánchez de crear una comissió parlamentària, està tan allunyat de la realitat que és quasi inaudible. Fa cinc anys potser hauria tingut alguna utilitat i qui sap si pot tenir alguna virtualitat en el futur. Però ara domina per complet la idea que cal anar al xoc, amb les dues parts confiant que en sortiran beneficiades. Tanmateix, la recurrent metàfora del xoc de trens no sembla la més adequada, perquè les relacions de forces són molt desiguals, entre l’Estat i un govern autonòmic emparat en la mobilització social. És cert que David va guanyar Goliat. Però generalment el que té la força juga amb avantatge. Especular amb les conseqüències de l’excés en l’ús de la repressió és una aposta d’imprevisibles conseqüències.
2. RECONEIXEMENT. En el fons, què és el que es busca? El reconeixement. Tota solució pactada -i tard o d’hora n’hi haurà d’haver una- passa pel reconeixement, que és el que se li ha estat negant al sobiranisme. El govern català per aconseguir-lo pensa en l’opinió internacional. Però a Europa les cartes estan molt marcades. El temps dels moviments de fronteres, conseqüència de l’esfondrament de l’URSS, han passat. I, per ara, ningú es pren seriosament la qüestió catalana, com confirmen, per exemple, les dades econòmiques. El xoc es pot veure com una oportunitat de fer fixar l’atenció d’Europa en un problema fins ara negat. I de retratar el govern espanyol si es passa en l’exercici de l’“imperio de la ley”. Europa no vol conflictes a casa, i això podria jugar a favor de Catalunya. Però tampoc sembla gaire escrupolosa en el refús de l’autoritarisme postdemocràtic, si mirem el que passa a Polònia o a Hongria.
3. CREMAR-SE. Després de la topada, ¿les condicions seran millors per trobar vies de solució pactada? ¿L’escenari serà realment més favorable a l’independentisme? Avui és impossible de dir. Si el referèndum no es fa, no deixarà de ser un fracàs del Procés, encara que la manera com s’eviti pot donar alè al sobiranisme per la via de la mobilització popular. Un referèndum a mitges probablement faria que l’endemà no fos gaire diferent de l’avui, amb més desgast, això sí, per al Procés. ¿És possible realment l’opció d’un referèndum normalitzat i reconegut? Fa por que s’està especulant massa amb el conflicte, i el destí dels aprenents de bruixot, segons la dita popular, és cremar-se.
4. REPRIMIR. Tanmateix, el govern espanyol difícilment sortirà indemne d’aquest episodi. En la seva mentalitat està escrita -per molt inconscient que sigui- la idea que Catalunya és territori aliè, i així s’ha comportat: incapaç de donar batalla política i convençut que el problema es desfaria com un bolado. I ara resulta que Rajoy ha de dir que “si és necessari es retiraran les urnes que siguin instal·lades”. És a dir, renuncia a una línia vermella: evitar la portada de The New York Times amb la policia impedint votar. Convertir el referèndum en delicte és entrar també en el territori de la llibertat d’expressió. ¿S’intervindrà contra els mitjans que donin suport al referèndum o demanin el vot? A l’hora de reprimir sempre s’acaba enfangat. Fer por o salvar la imatge, heus aquí una qüestió.
5. EMANCIPACIÓ. El pitjor d’aquests moments de tensió és quan les paraules comencen a passar per sobre de les persones, amb la consegüent suspensió del sentit crític. Es diu que el que no està a favor del referèndum no és demòcrata i està posseït per una consciència de súbdit (brillant aportació de Turull). I es diu que el que no fa pinya amb el govern espanyol en l’aplicació de la legalitat és un colpista perquè coopera amb un cop d’estat. I se’ns prohibeix votar. Mals temps aquests, en què se suspèn el principi d’emancipació: “Ser capaç de pensar i decidir per un mateix”, com deia Kant.
