10/04/2018

Entre Europa i l’absurd

3 min

Filòsof1. Internacionalitzar. Alemanya per sobre de tot, com deia l’himne. Ha sigut quan la qüestió catalana hi ha arribat que a Madrid s’ha descobert que el Procés s’havia internacionalitzat. I s’ha desplegat el llenguatge de la frustració: afront, indignitat, humiliació, desolació. La premsa que ha donat suport a l’estratègia del govern assenyala ara cínicament Rajoy. I ell fa com sempre: perfil baix i que els jutges segueixin fent-li la feina. Alemanya s’ha pronunciat perquè el govern espanyol ho va triar quan va decidir que era el lloc adequat per atrapar Puigdemont. Rajoy pensava que la servitud tenia premi i que la seva entrega incondicional a Angela Merkel era una garantia de vida. Però si Alemanya és un país important és precisament perquè no tot està lligat i ben lligat com en l’ideal de país que té certa dreta espanyola.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Què ens han dit els alemanys? El jutges han confirmat una opinió molt estesa: que el delicte d’alta traïció –amb el qual s’equipara el de rebel·lió en el Codi Penal alemany– requereix un nivell de violència rupturista que no s’aprecia per enlloc en el cas català.

Els mitjans de comunicació han constatat que hi ha un president electe, destituït pel govern espanyol, que es passeja per Europa per no entrar a la presó, explicant i defensant la seva pel·lícula. I això és notícia. I no entenen que Rajoy no hagi sigut capaç d'afrontar el problema amb propostes polítiques i negociant. A Europa els conflictes polítics es resolen políticament, i els resulta incomprensible que el govern espanyol els hagi transferit a la justícia. Quan Puigdemont convoca, la premsa s’hi aplega. Elemental.

I els polítics alemanys, què diuen? El govern, com és obvi, es reafirma en la neutralitat, modulant com un malentès les paraules de la ministra de Justícia. Però des de tot l’espectre ideològic van produint-se declaracions. No és només l’extrema dreta xenòfoba i l’esquerra radical les que expressen simpatia pel sobiranisme, com voldria Madrid. Apareixen veus de personalitats vinculades a la coalició que sosté Angela Merkel dient el que és evident: “Ja és hora que el govern espanyol busqui una solució política per a Catalunya”, en paraules del socialdemòcrata Rolf Mützenich.

2. Ruta. D’Alemanya arriben uns missatges tan elementals que podrien ser perfectament el full de ruta per a una nova etapa, camí d’una negociació: abandonar la construcció d’un relat forçat de la violència en les acusacions judicials, com molts juristes demanen; retornar la centralitat del conflicte a la política; i crear les condicions –final del 155, nou govern viable– per mirar de retornar gradualment a la política democràtica. Amb Europa aixecant acta de la situació, com s’està fent des que el cas va arribar a Alemanya, podria ser més fàcil, si l’orgull no impedís escoltar els consells de l’exterior. Sempre anem a parar allà mateix: la falta d’autoestima (Keith Lowe), o un estrany complex d’inferioritat que sembla arrossegar secularment l’estat espanyol, fa que sovint el pas de la política a la repressió es faci amb molta alegria. I després costa rectificar.

La internacionalització és exigent per a tothom. I continuem malament. El govern espanyol no dona cap senyal de distensió i ho deixa tot en mans dels jutges, que segueixen anant a pinyó fix: acusar dos presumptes coordinadors dels CDR de rebel·lió i terrorisme és una banalització moralment i jurídicament inacceptable. I, per la seva banda, el Parlament segueix ballant al so de Puigdemont, amb una nova investidura testimonial que retarda la formació d’un govern viable i efectiu, indispensable per refer la confiança, ampliar les aliances i mirar de capitalitzar l'entrada en joc d’Europa. La desigual dialèctica de confrontació actual només pot dur a l’absurd.

stats