Per evitar el forat negre

Si realment es vol negociar, tothom ha de canviar d’actitud: començant pels partits espanyols

1. Diàleg. “No hi ha alternativa al diàleg. Per això quan el govern d'Espanya es nega al diàleg, genera un forat negre que ens atrapa a tots. Ni tan sols la DUI pot ser concebuda com a alternativa al diàleg, però en qualsevol cas la DUI requereix unes condicions de què avui no disposem". Ho ha dit Jordi Sànchez a Catalunya Ràdio. I ha afegit: “El diàleg serà llarg i incomodarà totes les parts”. Finalment, amb l’autoritat que dona la seva condició de presoner, demana que “es fugi del xantatge que suposa tenir presos i exiliats”. L’agenda pública no pot quedar supeditada a això.

Es pot dir més alt però no més clar. Som al punt on som i no serveix de res construir fantasies sobre realitats i potencialitats inexistents. Cal dialogar com a primer pas per negociar, perquè no porta enlloc tenir el país encallat en un mandat de l'1 d'octubre que és una construcció mítica, com Vicenç Fisas ha explicat molt bé en aquest mateix diari, i en un projecte –fer República– que no és més que una declaració de bones intencions. S’ha complert un cicle que ha portat l’independentisme més amunt que mai i ara cal assumir el que és evident: que l’unilateralisme és inviable per falta de capacitat i que cal fer política efectiva i no gronxar-s'hi proclamant l’impossible.

L’unilateralisme és inviable per falta de capacitat; cal fer política efectiva i no gronxar-s'hi proclamant l’impossible

D’alguna cosa ha de servir la lliçó del 27 d’octubre: no va ser per frivolitat, va ser per impotència que no es va implementar la República proclamada i es va produir la desbandada. Em fa vergonya repetir-me, però per a una independència unilateral calen quatre condicions: una àmplia majoria social, el suport del gruix del poder econòmic del país, la capacitat d’insurrecció i el suport d'algunes potències internacionals. No se’n compleix ni una; per tant, és hora de canviar d’estratègia. La política de moments històrics (9-N, 27-S, 1-O) ha consolidat l’independentisme, però també ha mostrat el seus límits. Què s’ha de de fer? ¿Tornar a produir un d’aquests moments, el destí dels quals ja es coneix?

2. Negociació. Com diu Daniel Innerarity, “l’Estat i el sobiranisme ja saben que l’altre és irreductible”. En democràcia quan això passa no hi ha més remei que entendre’s. Les condicions no són gens fàcils i la prioritat és crear-les. I malament rai quan hi ha tantes veus que exigeixen al sobiranisme que reconegui la seva derrota. Així no es va enlloc. La condició elemental per a qualsevol negociació és el reconeixement mutu. I mala manera de reconèixer l’altre és donar-lo per derrotat, perquè vol dir que no s’està disposat a parlar de res més que de la rendició. Si realment es vol negociar, tothom ha de canviar d’actitud: començant pels partits espanyols.

Ara hi ha hagut un canvi de govern a Madrid amb aires primaverals. El PP havia generat un món tan tancat i sòrdid que la seva sortida del poder, ben orquestrada per Pedro Sánchez, ha semblat que obria espais d’oportunitat. El que cal per poder asseure’s i començar a negociar són tres coses: que el sobiranisme renunciï a la via unilateral, que el govern espanyol reconegui el projecte independentista i l’accepti com a subjecte polític. Què vol dir això? Que tothom s’ha de bellugar dins del marc legal, però que aquest marc legal no ha de ser un límit insalvable, sinó que s’han d’anar trobant les fórmules necessàries per fer-lo evolucionar i arribar sempre a solucions pactades. L’expectativa d’un canvi en la relació Catalunya-Espanya en un context europeu ha de ser assumible en un futur, per molt que ara no estigui a l’ordre del dia. Sense reconeixement mutu només pot haver-hi vencedors i vençuts, i ja sabem quins seran. Instal·lar-nos en el forat negre, per seguir amb l’expressió de Jordi Sànchez, no té cap interès ni per a Catalunya ni per a Espanya. I tots plegats haurien de ser prou adults per saber-ho.

Etiquetes

Més continguts de