1. Europa. En el marc de la Reunió del Cercle d’Economia de Sitges, Robert Kaplan, cronista liberal de la geopolítica, a partir de la definició d'imperi com “un territori en expansió amb diversitat de cultures i llengües regit per una elit distant dels seus governats”, ha etiquetat Europa com un imperi alemany.

Un dels representants de la Unió Europea em va dir, en conversa de passadís, que per a Brussel·les el canvi de govern a Espanya forma part dels procediments normals de la democràcia, als quals aquí estem poc acostumats per mor del bipartidisme, però que en països amb molts partits i habituats a les coalicions i els pactes són el pa de cada dia. A més, va afegir, a Espanya no hi ha partits populistes que qüestionin les regles del joc europeu. La veritable preocupació és a Itàlia.

Després, el vicepresident Timmermans va repetir el guió comunitari: “Els polítics espanyols són prou capaços de fer-se càrrec del conflicte de Catalunya ells sols, [però] a mi m’agradaria que hi hagués més diàleg”.

Si Kaplan té raó, no ens han de sorprendre els brots nacionalistes que creixen per Europa. No oblidem que les nacions modernes van néixer de l’esfondrament dels imperis. Fins i tot Macron (gens sospitós d’antieuropeisme) s’ha vist obligat a una retòrica de reinvenció del nacionalisme republicà per donar sentit al seu mandat. ¿Com s’encarrila tot això sense carregar-se Europa? Aquesta sí que hauria de ser una preocupació prioritària si les elits de Brussel·les toquessin de peus a terra.

Tots els que van votar perquè Rajoy sortís votaven també perquè Rivera no el reemplacés

S’agraeix que es reconegui que a Espanya no hi ha partits populistes (i menys antieuropeus). Els pocs brots de construcció d’una idea transcendental de poble –que sempre acostuma a ser cosa de minories en l’afany de sentir-se majories– només els he vist a Ciutadans, des que van decidir desbordar el PP per la dreta, i en sectors concrets del bloc independentista a partir de la construcció mítica de l’1 d’octubre. Certament és entre catalans que hem de reconstruir el mínim denominador comú, però el conflicte és també un problema espanyol (tant és així que acaba de fer caure un president del govern) i un problema europeu. A Brussel·les ho saben. Què esperen?

2. Prudència. La caiguda de Rajoy ha posat de manifest el valor de les coalicions negatives: l’oportunitat de posar-se d’acord per treure un president que dificultava qualsevol canvi de paradigma amb Catalunya i que s’havia convertit en un factor de degradació del sistema va fer bola de neu. Només s'hi resistien aquells sectors de l’independentisme partidaris del com pitjor, millor. I només van quedar fora de joc els de Ciutadans, que no van captar que la coalició negativa també anava per ells. Tots els que van votar perquè Rajoy sortís votaven també perquè Rivera no el reemplacés.

La precària majoria obliga el president Sánchez a una prudència agosarada. Ha de donar senyals que això ha canviat per guanyar credibilitat de futur, però té poc marge. El primer gest ha estat per complaure l’espanyolisme: Borrell ministre, per si algú oblidava que Sánchez és president d’Espanya i que ha viscut la crisi catalana adossat al PP. Però qui substituirà Zoido o el fiscal general, per exemple? Sembla que Sánchez i Torra estan disposats a veure’s. Seria un signe de canvi d’etapa. ¿Estarien d'acord les dues parts en una fase de distensió? ¿Acceptarien que això vol dir reconeixement mutu: normalització de l’independentisme amb unes regles de joc compartides per tots? Si amb aquests mínims quallés la idea que en un moment del camí, llunyà sens dubte, hi haurà un referèndum amb condicions pactades, ja seria moltíssim. De moment, paciència i temps. En tots dos cantons sobren els que tinguin por de ser titllats de traïdors. Caldrà cedir.