Publicitat
Publicitat

La promesa i la realitat

El que es juga d’aquí a l’1 d’octubre és si l’endemà el sobiranisme haurà guanyat força per conquerir un nou estatus per a Catalunya

1 . INCERTESA. L’estratègia del govern català -referèndum sí o sí- i la del govern espanyol -l’imperi de la llei- han conduït a un escenari frontista que tendeix a reduir el debat a sobiranistes contra unionistes (o viceversa), cosa que margina qualsevol aposta que incorpori complexitat. A l’hora de mobilitzar i reprimir: blanc o negre. El mateix Rajoy s’ha atipat d’exigir als partits, als empresaris, als periodistes, que abandonin l’equidistància. I el president Puigdemont ha enviat a la reserva aquells que plantejaven dubtes sobre el camí a seguir.

La primera víctima és la veritat. El frontisme exigeix mantenir vives les fantasies de cada cantó, independentment del que es pensi sobre la seva viabilitat. Al costat sobiranista toca dir en públic (per molt que en privat es digui el contrari) que l’1 d’octubre anirem a votar i s’ompliran les urnes. I al costat unionista, que no passarà res, que el sobiranisme s’enfonsa sol i que Puigdemont ha de reconèixer el seu fracàs. És la confiança en la capacitat performativa de la repetició: la viralitat com a camí perquè penetri en les mentalitats el que semblava impossible. Però la virtut del polític consisteix a captar l’oportunitat: el moment en què ja es donen les condicions perquè el desig arreli. I si no s’encerta, la frustració és gran. El que es quedi més lluny de la seva promesa perdrà.

A Catalunya, passi el que passi, el sobiranisme seguirà sent la primera força política, entre altres coses perquè ningú ha sabut dibuixar una alternativa

Un altre efecte de l’estratègia de confrontació és la menysvaloració de l’adversari. A Madrid estan descol·locats, diuen els uns, no saben per on tirar. El sobiranisme va a la deriva, diuen els altres. Tanmateix, el PP governa un Estat que té recursos i instruments molt superiors als que pugui tenir el govern català, amb gent experta i bregada capaç d’organitzar una envestida. I a Catalunya, passi el que passi, el sobiranisme seguirà sent la primera força política, entre altres coses perquè ningú ha sabut dibuixar una alternativa. Com sempre, la resolució d’aquesta etapa es decidirà en les escletxes. És cert que el PP -que va encendre el foc que ara vol apagar amb la seva lluita contra l’Estatut- ha estat incapaç de donar-hi una resposta política i ha comès errors de càlcul greus: fa cinc anys que diu que el sobiranisme s’esgota i encara hi segueix insistint. Però també és cert que amb la seva estratègia repressiva de primer grau, que va començar amb les inhabilitacions, ha trobat vies que han fet mal; la més recent, posar el patrimoni dels dirigents sobiranistes en el punt de mira. Ha provocat una perniciosa divisió dins les files independentistes segons el grau de coratge, i al mateix temps ha posat en evidència els límits del compromís. No tothom està disposat a córrer riscos en un escenari de manifesta incertesa.

2 . CRISI INSTITUCIONAL. Naturalment, en aquest estadi de confrontació, que ineludiblement conduirà a una crisi institucional probablement la primera quinzena de setembre, no hi ha espai per pensar en sortides negociades. En el fons el que es juga d’aquí a l’1 d’octubre és si l’endemà el sobiranisme haurà guanyat força per conquerir un nou estatus per a Catalunya o n’haurà perdut. D’aquí en sortirà l’avaluació real d’aquest Procés, i qui sap si propostes noves per fer la desestructuració política a la qual l’estat espanyol es resisteix i es resistirà. Sempre he pensat que una figura plausible per a una etapa podria ser l’estat lliure associat, és a dir, una relació bilateral amb Espanya, construïda sobre el reconeixement de la sobirania pròpia però emparada per un mínim denominador compartit que podria ser, amb tot el dolor de la meva consciència republicana, el reconeixement de la Corona. Però aquesta, com altres vies possibles, només serà imaginable si Catalunya surt enfortida de l’1-O.

Durant dos mesos i mig tocarà sentir la repetició de les promeses i les jaculatòries de cada part. I tocarà aguantar insults i desqualificacions. Quan, per exemple, Pablo Casado (PP) acusa el sobiranisme (i de rebot Podem) de totalitari, la insultant comparació devalua la paraula i amb ella els seus milions de víctimes. Hi ha categories que identifiquen històries massa tràgiques per utilitzar-les com a arma dialèctica en la disputa política partidària. A Catalunya un govern pretén dur fins al final la seva promesa de referèndum amb el càlcul que la reacció del govern espanyol per impedir-lo jugui a favor seu l’endemà. Això és tot.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT