23/10/2018

Què fer quan no se sap què fer

3 min

Filòsof1. Intel·ligència. Dilluns, a Barcelona, el filòsof Daniel Dennett deia que la millor definició d’intel·ligència que coneix és una que s’atribueix a Jean Piaget: “Saber què fer quan no saps què fer”. Em pregunto si el problema que bloqueja l’independentisme és d’intel·ligència o de voluntat. Si no saben què fer o si ho saben però no ho gosen fer. Però segur que el pitjor de tot és fer per fer, per dissimular que no se sap què fer. En política és letal, perquè la falta de convicció es transmet molt fàcilment. Ho veiem amb el ritual de les visites del president Torra a Waterloo per mantenir una aparença que debilita els dos protagonistes, perquè es va impregnant de 'politique politicienne', que en diuen els francesos, és a dir, dels interessos personals o de grup.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sortir ara amb el Consell de la República és un entreteniment més per estalviar-se un exercici capital: una lectura objectiva del que ha passat aquest any, dels errors comesos i del poder real de cada cosa, que seria el camí per saber què fer quan no se sap què fer. Proclamar-lo amb la boca petita, amb la majoria de formacions fent declaracions d’adhesió estrictament retòriques, per no ser acusades de no ser-hi, és instal·lar-se en l’atzucac i fer del doble llenguatge l’estat d’esperit d’un bloc independentista que ja només està unit per dues coses: la situació dels presos i el recurs a les paraules de ritual per no ofendre la parròquia. Per avançar s’ha de començar explicant on som. Afortunadament, cada dia se senten més veus del 'mainstream' independentista que es desmarquen d’unes línies pastorals cada cop més primes.

2. Contradiccions. La política és habilitat per forçar les contradiccions de l’adversari i per captar les oportunitats. Mantenir-se formalment en el programa de màxims genera confusió i divisió. Dins del mateix independentisme, els uns no entenen que no es faci efectiva la independència; i els altres, que se segueixi jugant amb il·lusions que no estan a l’ordre del dia.

Hi ha un govern, presidit per Torra, que hauria de liderar (i mai passa de la retòrica a l’acte) i governar (i ho fa més del que sembla, però ho fa saber poc per por a ser qualificat d’autonomista). En pocs dies s’han obert dues vies d’oportunitat. Una és el tret al peu que s’ha tirat el poder judicial amb la insòlita intervenció de Luis María Díez-Picazo davant la resolució d’una secció de la sala tercera del Suprem sobre l’impost de les hipoteques. Una caiguda de cinc punts dels bancs a la borsa va fer que el president de la sala actués d’urgència apel·lant a “l’enorme repercussió econòmica i social”. En un sol dia els inversors han aconseguit el que ha sigut impossible per als centenars de milers de persones que, amb el seu vot o amb la seva presència al carrer, porten un any protestant contra la situació dels presos polítics i l’ús abusiu de la presó preventiva. Cap autoritat del Tribunal Suprem ha apreciat en aquest cas “l’enorme repercussió social”. La imatge d’independència del Suprem –i la governança dels jutges– queda seriosament tocada en un moment clau.

Però sobretot hi ha una via política oberta que no s’ha de menystenir. Pablo Iglesias promou una operació diàleg. I no li fa res anar a veure Junqueras o parlar amb Puigdemont. Objectiu: aprovar pressupostos, mantenir la majoria que va fer fora Rajoy. Els moviments d'Iglesias tenen una doble utilitat: trenquen el tabú de l’aliança amb els partits independentistes, i, quan arribin les urnes, hi haurà la possibilitat de verificar si a Espanya hi ha una majoria que assumeix que no hi ha altra via que la política.

Són situacions que cal aprofitar, amb habilitat i cintura, encara que escandalitzi els que s’aferren al mite del “com pitjor, millor” i pensen que, si se’l provoca, l’estat espanyol es fondrà com un bolado. Santa innocència! Què fer quan no se sap què fer? Aquesta és la qüestió.

stats