31/03/2020

Qui omplirà el buit?

4 min
Soldats de l'exèrcit espanyol (UME) fent tasques de desinfecció a l'aeroport del Prat

1. Abans. El filòsof Emilio Lledó es pregunta “Què és aquesta situació inesperada i inaudita?” De nen va viure la Guerra Civil: “Vaig veure la violència en tota la seva brutal realitat”, però “què és aquesta tranquil·litat silenciosa que ens amenaça?”, “quin coneixement pot sortir d’aquesta experiència?” Un altre veterà, el sociòleg Alain Touraine, diu que “fa temps que no sentia un buit com el d’ara”. D’alguna manera li recorda la crisi del 29, que va viure de nen, però “qui va omplir aquell buit?” També els que les han vistes de tots colors senten el desconcert i la sorpresa. Quins ensenyaments hem de treure d’aquesta excepcionalitat? “L'última cosa que s'ha de fer –diu Bruno Latour– és reprendre tot el que es feia abans de manera idèntica”. És a dir, que la dinàmica de l’acceleració i la desmesura segueixi ocultant els problemes de sostenibilitat, no de la natura, que seguirà, sinó de la nostra espècie.

Segur que és difícil posar-se d’acord sobre el que s’ha de fer, entre altres coses perquè en la millor de les hipòtesis hi ha una enorme distància entre el que es vol i el que es pot. Qualsevol camí ha de passar per durs conflictes d’interessos, que dificulten qualsevol horitzó democràtic a la sortida. ¿Potències com la Xina o els Estats Units estan disposades a formar part d'una cultura de la cooperació i no de la defensa emmurallada de les seves posicions? O, dut al camp econòmic i social, les grans companyies d’abast global, que s'han beneficiat a bastament de les polítiques públiques de les últimes dècades, ¿tenen intenció de modificar les seves polítiques de dividends enormes construïts sobre la precarització del treball, primes milionàries i elusions fiscals especulant amb l’atribut diví de la ubiqüitat, és a dir, ser a tot arreu i enlloc a la vegada?

2. Després. Els primers ensenyaments són clars, l’omnipotència tecnològica dels que creuen que disposen d’instruments per afrontar el que calgui han quedat en evidència per un simple virus que ha agafat a tothom desprevingut. En el passat s’hauria dit que érem víctimes de la nostra supèrbia. Ara constatem el que és evident: no s’ha vist a venir, ha costat saber com afrontar-lo i cadascú ha tirat pel seu cantó. Per això, la principal lliçó hauria de ser que entre tots hem de ser capaços de trobar un altre camí. Estem davant d’una crisi sanitària letal, però això no s’acaba aquí, el dia que es comencin a obrir les portes, que recuperem les llibertats bàsiques que ens han pres per salvar un sistema sanitari desbordat, ens trobarem davant un forat tant o més gran: una crisi econòmica i social de màxima envergadura, amb un seguit de forces autoritàries a l’aguait per capitalitzar-la.

A més, hi arribarem amb les forces tocades: l’impacte emocional de la crisi sanitària, els efectes psicològics del tancament i la realitat de les dificultats per arribar a final de mes. Diu Iñaki Gabilondo: “L’esforç de molta gent en el món sanitari i assistencial servirà per invertir la piràmide del prestigi social”. Però em temo que de la mateixa manera que la por ens ha fet acceptar sense la més mínima objecció una restricció brutal de llibertats, la por facilitarà l’interès dels que volen que seguim com si no hagués passat res.

Els estats han revifat davant del fracàs dels mecanismes globals. Cal tornar a posar la ciutadania –la persona en tant que subjecte polític– al centre de l’escena. Això significa acabar amb la brutal reducció a estricte Homo economicus a què l’havien conduït les ideologies dominants en aquests darrers temps. I això vol dir reconstruir l’economia a partir del reconeixement que hi ha sectors clau –com per exemple el sanitari– que no es poden sotmetre a la lògica del mercat. Vol dir acceptar que la vida humana té una riquesa i complexitat d’ampli espectre que no es pot reduir a la fal·laç ideologia de la meritocràcia, una de les grans mentides dels últims anys.

stats