24/07/2018

Regressió i coratge

3 min

Filòsof1. Passat. Diu el filòsof francès Frédéric Gros que “la veritat és el que ningú vol reconèixer i cadascú intenta amagar”. La veritat és concreta i, en aquest sentit, sovint insuportable, per això hi ha la tendència a amagar-la sota les disfresses de les grans promeses i els béns superiors i incontestables. Una constant en la història de la humanitat que ara es fa més pregona perquè els instruments dels quals ens hem dotat tenen a la vegada més potència crítica però també més capacitat de persuasió.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Llegeixo una entrevista a Götz Kubitschek, ideòleg de l’extrema dreta alemanya. Entre les persones creix, diu, “el sentiment que no fan falta”, i això és el que provoca que estiguem assistint a “un renaixement conservador”. La precarietat de la nostra condició sempre ha estat a l’origen de la creença en fabulacions i falses veritats, però ara a Europa, on les classes mitjanes han tornat a veure amenaces que creien conjurades, les pors creixen molt ràpidament. I la temptació d’agafar-se a les velles certeses transcendentals és gran. Una esquerra forjada en la cultura del capitalisme industrial és incapaç de donar respostes a l’època del capitalisme global i postfinancer. En la mesura que el liberalisme ha perdut la dimensió moral dels seus fundadors i no entén altra raó que l’econòmica, la via està oberta al gir cap a l’extrema dreta.

L’evolució reaccionària del PP i de Ciutadans no és un fenomen estrictament espanyol; és europeu i està en alça. I expressa la impotència de la política convertida una vegada més en constructora de falses veritats per ocultar la subjugació al poder econòmic. En aquest context és natural que el PP hagi optat per salvar el present retornant al passat. I així és com Pablo Casado ha seduït l’escassa militància del partit i els seus representants. Ara veurem si l’electorat es creu Casado i fa el camí de tornada de Ciutadans al PP: ¿quina dreta acompleix més les necessitats de seguretat i de refugi en valors patriòtics i tradicionals, als ulls d’una ciutadania que tem quedar fora de joc?

Pablo Casado sap que el seu electorat està en la franja dels 60 anys per amunt i els toca la barbeta amb un retorn als valors de l’època gloriosa d’Aznar: quan la dreta va plantar cara al felipisme. Moral tradicional (família, pàtria, Església) combinada amb baixada d’impostos als que tenen més, i bloqueig de la proposta de despesa del govern, que obligarà a fer retallades que ja sabem a qui afectaran. Potser el PP aixecarà el cap després d’una desfeta que encara no ha estat capaç d’elaborar. Però no sembla que tingui projecte per atreure les zones mitjanes i baixes de la piràmide d’edat. I així no hi ha renovació: hi ha regressió permanent.

2. Coratge. L’exhibició de nostàlgia 'pepera' ha coincidit amb l’absorció del PDECat per part de Puigdemont i els seus. El gran missatge és que, a partir d’ara, s’encareix el suport al govern de Pedro Sánchez. Em costa entendre que, simètricament amb el PP, segueixin pensant que tensar la confrontació els beneficia, com si es tractés d'una retroalimentació entre dretes patriòtiques. Alguns en diuen coratge. No ens confonguem. Aristòtil deia que el coratge és el punt mitjà entre la covardia i la temeritat. I aquí hi ha massa joc d’ocultació de la veritat. I la covardia de mantenir un discurs allunyat de l’experiència (ni la independència està a l’abast de la mà, ni hi ha una majoria suficient, ni Europa ens ajudarà, ni el món econòmic hi donarà suport) i la temeritat de seguir fent promeses inviables que a l’hora de la veritat acaben en tristes demostracions d’impotència. ¿I si s’ajustés una mica més el discurs a la veritat concreta de les coses? Potser s’afinarien millor les estratègies, s’aprofitarien les oportunitats i s’evitarien dramàtiques frustracions.

stats