Sortir de l’excepció
1. Ordre. “Ja no tindríem el marc jurídic per posar ordre”. Aquesta frase és de José Luis Ábalos, la cara agressiva del PSOE. Després d'haver assistit en les darreres setmanes a innobles, per no dir immorals, exercicis retòrics per part de Vox, per descomptat, però també del PP i fins i tot dels sectors sobiranistes de l'àrea JxCat, que utilitzaven els morts per atacar el govern, ara resulta que, a través d’Ábalos, el PSOE entra en aquest joc. Negar la pròrroga de l’estat de l’alarma “és com condemnar-nos al caos –diu–; si el PP no hi vota a favor haurà de respondre davant dels ciutadans si hi ha més contagis”. És a dir, el PSOE entra en les polèmiques miserables, que el mateix Pedro Sánchez havia denunciat al Congrés, quan estem davant l’oportunitat d’obrir un veritable debat polític i una negociació real entre els diversos actors, cosa que no ha existit fins ara.
En la primera fase d’aquesta crisi la majoria de partits van mantenir un perfil baix, perquè interpretaven justament que davant del clima social de por, culpa i angoixa, la ciutadania no estava per diferències polítiques. Davant la por, sempre s’imposa el silenci. Però el govern no va aprofitar l’arrencada per teixir complicitats i ara sembla sorprès que els altres demanin un canvi de ritme, potser perquè s’havia cregut el seu nou paper.
En aquest sentit, les frases més alarmants amb què es defensa el govern espanyol són: “Seria la fi del comandament únic” i “Res no obligaria els ciutadans a prendre mesures de protecció per evitar el contagi”. Un doble i preocupant missatge que ha sigut una constant en la gestió que ha fet el govern: només el govern decideix, és a dir, la concentració de poder i la infantilització de la ciutadania tractant-la com a irresponsable. És aquesta actitud la que és preocupant, perquè és als antípodes del que podia representar la primera coalició d’esquerres del règim actual. És evident que la gran aturada provocada pel virus –que ha confirmat que els decrets llei dels estats encara són capaços de parar instantàniament un país– ha trastocat els plans de reconstrucció del govern i ha congelat el seu programa. Però les maneres són molt importants en política. Per elles els coneixereu. I la mateixa coalició de govern hauria de tenir interès per demostrar que no estan atrapats pel moment autoritari, ni viuen en l’odi que traspua un sector creixent de la dreta; i que saben que s’ha de tornar a la legalitat ordinària al més ràpid possible, fent que els successius canvis d’etapa en què estem entrant vagin acompanyats de la retirada ràpida de les mesures d’excepció.
2. Responsabilitat. Per això, crec que cal apostar pel final de l’estat d’alarma. No sé si ara es renovarà o no. Segurament que el PP hi posarà l'abstenció necessària, però no pot anar gaire més enllà. I el que s’hauria d’estar fent és negociar aquest final. Un primer pas seria tornar les competències retirades a les autonomies, imprescindible per recuperar la normalitat institucional, que és el que s’hauria de pactar ja. I immediatament restablir els drets confiscats als ciutadans, apostant per la responsabilitat que la ciutadania ha demostrat sobradament, malgrat el paternalisme de gent com Ábalos que demana ordre perquè la gent no surti de mare.
A mesura que la vida comuna torni –per molt que busquem, no n’hi ha d’altra– el funcionament de la societat requerirà un nivell de cura, d’atenció, de comprensió, que no s’estableix per decret llei. I que no vindrà de l’ordeno y mando. El món que sorgeixi d’aquest episodi dependrà en bona part de la ciutadania. Coneixem el poder de l’algoritme –mite del control social en el nostre temps– per formatejar la ciutadania i reconduir-la cap a camins de control lluny del que és la vida plena. Per això, als estats democràtics els ve a sobre una gran responsabilitat: contribuir a fer que els nous temps permetin recuperar allò que ens fa humans: l’experiència, el contacte amb els altres i amb el món, sense els quals és difícil parlar de llibertat. I això comença per sortir de l’excepció.
