10/10/2017

Temps de pausa

3 min

1. VOLUNTARISME. Tot procés ascendent té un punt d’aturada quan el seu impuls el porta a anar més enllà de les seves pròpies forces. La ressaca de l’1-O, potser pel fet d’haver arribat més amunt que mai, està sent més dolorosa que la de les altres dues fites anteriors: el 9-N i el 27-S. En la societat de la imatge l’efecte dels missatges no sempre és lineal. Les impactants portades de les càrregues policials contra els votants del referèndum van fer molt mal al govern espanyol i el sobiranisme va guanyar la batalla de la imatge. Però també van transmetre una sensació de crisi molt superior a la real que ha tingut efectes immediats tant en les decisions econòmiques com en els potencials turistes. I l’ombra del retrocés econòmic ha enfosquit l’escena. En dos dies -dijous i diumenge- el principi de realitat ha entrat en fúria en un escenari ja espès i tens per les desmesures policials de l’1-O i pel discurs del rei del dimarts 3, en què la Corona es va allunyar definitivament de Catalunya.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Qui hauria dit fa alguns mesos que de cop ens trobaríem amb dos efectes no desitjats però fruit indirecte dels errors d’acceleració de l’estratègia sobiranista: el degoteig incessant de trasllat de seus de bancs i de grans (i petites, encara que no sigui notícia) companyies a altres llocs d’Espanya, i el desplegament de banderes espanyoles més gran que s’hagi vist mai a Barcelona.

Evidentment se’n pot fer una interpretació voluntarista: vol dir que s’ha provocat la por i que aquest és el camí a seguir. Si el poder econòmic està inquiet i es veu obligat a un gest intimidador és perquè després de molts anys de dir que la independència no era a l’agenda, tot d’una han començat a pensar que era possible i s’han mobilitzat per evitar-la. I es pot argumentar també que si el nacionalisme espanyol revifa i es mobilitza (a Madrid han sortit tot d’una les banderes espanyoles en finestres i balcons) és perquè, per fi, s’ha sentit amenaçat. O almenys, prou interpel·lat per posar-se en alerta. Però l’èxit de tota estratègia és en funció de les forces de cadascú. I el pitjor error és crear circumstàncies que et col·loquin en desavantatge. La fuga d’empreses -que devalua la imatge de Catalunya i assenyala l’independentisme- es pot interpretar com una prova de la crisi de governança de les democràcies liberals, on el polític proposa i el diner disposa. Un dia de moviments de seus empresarials ha fet trontollar més l’independentisme que cinc anys de Rajoy. Però una estratègia guanyadora ha de considerar aquestes hipòtesis i tenir-les treballades. És desconcertant que puguin agafar per sorpresa.

Els dos milions i escaig de votants que donen suport al sobiranisme són molt heterogenis, cosa que sorprèn a fora i que dificulta entendre aquest moviment, més enllà dels eterns clixés sobre nacionalismes i populismes. Del neoliberalisme militant, que somia una Catalunya com a paradís de la desregulació, a l’anticapitalisme de la CUP, passant per diverses gammes del conservadorisme o de l’esquerra social, la diversitat és gran i desconcertant. Però ara s’està passant de la il·lusió a les coses concretes i quan s’afecten els interessos de les persones tot grinyola. Hi ha un ampli sector de tradició nacionalista conservadora que el que busca és seguretat en un món accelerat, així en la pàtria com en el diner.

2. REALISME. Puigdemont ha entès la gravetat de la situació i ha establert un temps de pausa. Una DUI no feia estat. Feia soroll. I obria la porta a una resposta dura que podia deixar el país estabornit per una llarga temporada. En l’espiral acció-reacció, Puigdemont ha obert una escena per a l’entesa, però tot missatge depèn de com el llegeixi el receptor. Rajoy ha de donar la resposta reactiva i té el PSOE atrapat. En l’horitzó hi veu unes eleccions espanyoles que el redimeixin del seu fracàs amb Catalunya. Seria trist que pel seu interès personal tots prenguéssim mal.

stats