Vestits d’estar per casa
1. Arreglar-se. En aquests temps de streaming i Zoom, em sorprèn que en els contactes familiars i professionals i en activitats de projecció pública, la majoria de la gent apareix en pantalla vestida d’estar per casa. Com si el ritual d’arreglar-se per anar al carrer, de posar-se elegant per a la relació social, de disfressar-se per a la vida pública decaigués pel fet de no sortir per la porta. I tampoc es nota gaire preocupació per enquadrar bé la pròpia imatge, com si la via telemàtica no tingués regles de formalitat. A molta gent sovint només li veus la clepsa o, al contrari, la papada quan la càmera l’agafa des de sota, i no és estrany que les mirades s’escapin cap a un angle de la pantalla. ¿Com s’ha d’interpretar aquesta despreocupació? ¿És la reivindicació del confort de la llar? Seria un explicació curiosa, perquè bé que ens arreglàvem quan les visites entraven per la porta. Què hem de pensar, doncs? ¿Que pel fet de no sortir al carrer oblidem la separació entre l'àmbit públic i el privat? ¿I que entrem en l’escena compartida com una prolongació de la casa?
Si la comunicació telemàtica segueix imposant-se, com tot fa pensar que passarà, no dubto que immediatament els negocis de la moda llançaran campanyes massives per imposar models de vestimenta i atrezzo. Però tanmateix aquesta primera reacció espontània em sembla interessant. I planteja seriosos interrogants: ¿estem abolint la distinció públic-privat? ¿És la pantalla una via de penetració en l’espai privat tan familiar que no ens adonem quan a través seu entrem a l’espai públic? ¿Què ens queda com a espai propi si aixequem les parets de l’espai privat per convertir-lo en lloc natural de la vida laboral i social? ¿Són realment el teletreball i l’ensenyament no presencial vies que afavoreixin la capacitat emancipatòria dels humans? ¿O obrint la casa per la finestra de la pantalla tanquem l'entrada per la porta? Tots aquests interrogants conclouen en un: ¿estem construint una nova forma d’individualitat, una mena d'esterilització del subjecte, sobre l’amenaça de la crisi sanitària?
2. Epidermis. Deia James Joyce que “es podria dir que l’home modern té epidermis en lloc d’ànima”, corroborant la idea que és en el contacte físic amb els altres i amb la realitat –allò que en diem experiència (Montaigne)– que ens construïm com a persones. ¿Hem d’entendre que la penetració massiva de la telemàtica a l’espai privat és la culminació definitiva de l’home postmodern i la consolidació d’una nova bretxa en la humanitat? Potser és aquesta mutació que ja venia de lluny i que la pandèmia ha accelerat la que explica una certa incomoditat i un cert mal humor en aquesta fase estranya en què se’ns demana que gaudim sense por de la nova situació al mateix temps que se’ns adverteix sense parar del potencial vigent de l’amenaça.
Durant uns mesos hem tirat de la capacitat d’adaptació de l’espècie i hem fet de la casa el món. La via digital ens ha semblat la salvació: per recuperar el contacte amb els que no podíem veure, per a la feina, per a la vida social. Però tota promesa de salvació és enganyosa. I ara tornem a sentir el reclam de l’experiència epidèrmica de la vida, de l’atracció del món exterior, del gust per fugir del marc convencional en què ens movem, de la possibilitat d’anar a l’encontre de llocs que han articulat les nostres vides. I no podem: per les limitacions en el viatjar i moure’s, per la por que ens pesa per més que no ho reconeixem. “La disciplina dels cossos i les regulacions de la població constitueixen els dos pols al voltant dels quals es desplega l’organització del poder sobre la vida”, escrivia Michel Foucault a La volonté du savoir. Un poder de difusa ubicació que amb el suport de les tecnologies digitals és cada cop més a prop d’“investir la vida de punta a punta”. ¿I si vestir d’estar per casa fos en realitat una forma de protesta en defensa dels cossos confinats?
