Hi ha una via política?

Filòsof1. Desencallar. Pedro Sánchez parla de tornar la qüestió catalana a la via política. És possible? És una pregunta que cada cop se sent més en el mateix univers sobiranista. Creix la consciència que ja no n’hi ha prou amb l'apel·lació ritual als moments estel·lars del Procés, que pot servir per alimentar un esperit de resistència però no per intentar dur les institucions espanyoles a compartir una via democràtica que, aparentment, hauria de ser en interès de tots. Tanmateix, la resposta més comuna és que mentre hi hagi presos no hi ha sortida pactada possible. I realment la bel·ligerància de la dreta i l’actitud combativa, impròpia dels jutges en democràcia, que hem vist des del president del Suprem, Carlos Lesmes, fins al mateix Llarena, passant pels anònims autors d’insults i amenaces al sobiranisme en un xat intern del poder judicial, fa difícil veure senyals a l'horitzó que permetin imaginar que les coses s’encaminin cap a una via política democràtica.

Crec, però, que s’equivoquen els que pensen que seguir en l’impàs pot conduir l’independentisme a una situació positiva. Hi ha una lenta però segura degradació de la situació, que acabarà tenint conseqüències negatives. L’espera fins al judici pot ser llarga i infructuosa si no hi ha una estratègia definida més enllà de la malenconia i la utopia.

2. Determinació. I, tanmateix, a mitjà termini, hauria de ser d’interès general trobar vies de sortida política. És el que diu el lehendakari Urkullu quan reclama determinació per avançar en la distensió i el diàleg. I, fins i tot, s’atreveix a dibuixar l’arquitectura final: una confederació d’estats. Es pot dir que les paraules d’Urkullu són massa racionals en un tema en què flueixen i no paren els greuges, les arrogàncies i les posicions irreductibles que fan impossible enraonar.

La clau de les paraules d’Urkullu és el terme determinació, que és una manera de dir que cal que les dues parts siguin conscients que és del seu interès trobar una via política per on transitar de comú acord. Això requereix que l’independentisme valori el que ha aconseguit: consolidar una força que li ha donat un rol determinant en la vida política espanyola i un cert reconeixement a Europa, amb espai per construir aliances i guanyar complicitats al voltant del referèndum; però que al mateix temps assumeixi les seves limitacions: no té força per imposar-se unilateralment ni té legitimitat per parlar en nom de tot el país. Per al cantó espanyol, significa acceptar que la desfeta de l’independentisme ni és possible ni és desitjable, perquè requeriria un desplegament dels mecanismes repressius que col·locaria Espanya a l’avantguarda de l’autoritatisme postdemocràtic. Mentrestant, els partits de la dreta es disputen l’hegemonia en l’espai conservador amb la liquidació del separatisme català com a bandera, cosa que impedeix que els sectors moderats més realistes puguin assumir la via política.

Quan Pedro Sánchez evoca la solució canadenca per demostrar que hi ha solucions polítiques, o quan la delegada Teresa Cunillera parla d’indults, la santa irritació espanyolista cau sobre ells. I aquí apareix el segon obstacle per a la determinació que demana Urkullu: la dreta no vol avançar en el diàleg, i Sánchez hi posa bona música, però no té ni autoritat ni majoria social suficient per fer sortir la política espanyola de la lògica d’ocupació i repressió, que en el seu dia ell també va compartir.

Està verd, molt verd, tot plegat. Però, de moment, on es belluguen les coses, malgrat tot, és en el sobiranisme, on la quimera de l'unilateralisme decau. I el mite de la unitat comença a deixar pas a l’expressió de les diferències. De moment, Oriol Junqueras ha definit l’horitzó estratègic de l’independentisme per a la nova etapa: “Acreditant una majoria indiscutible, el referèndum que ara sembla impossible serà inevitable”.